Cerca al bloc

29 de març de 2013

Els pavellons de màquines

Els pavellons de màquines segons el projecte original,
tal i com apareixen en una perspectiva del recinte.
(cliqueu per a veure'ls més grans)
Per a cobrir les necessitats logístiques de la ciutat hospitalària que estava projectant, Lluís Domènech i Montaner va preveure tres grans pavellons perimetrals, emplaçats a la cantonada oriental del recinte, on actualment s'aixeca la Casa de Convalescència. Aquests pavellons allotjaven, respectivament, els generadors del gas i l'electricitat que s'haurien de distribuir a l'Hospital; els serveis de bugaderia; i els tallers de reparacions i manteniment.

Els tres pavellons es comunicaven a través d'una galeria coberta que envoltava la plaça d'entrada situada al xamfrà dels actuals carrers de St. Quintí i de St. Antoni Ma. Claret. La seva situació perifèrica permetia l'entrada de material i l'accés directe als seus operaris des del carrer, sense entrar en contacte amb els malalts, i a la vegada reduïa les molèsties causades pels fums o el soroll de les maquinàries i els tallers.


Fàbrica de gas i electricitat

El més gran dels tres pavellons era el central, que havia d'allotjar la maquinària generadora del gas i l'electricitat que necessitava l'Hospital. Domènech el va projectar com un gran espai amb molta llum, a un únic nivell amb molta alçada de sostre i sense envans, per a poder acomodar les diverses màquines sense dificultats. Tot i l'absència de separacions interiors, però, la nau estava configurada en tres cossos que es diferenciaven per la seva amplada. Els espais dels extrems feien 19 metres per 12 de llarg, mentre que el cos central, més estret, feia 14 metres d'ample per 10,5 de llarg.

Planta de la fàbrica de gas i electricitat.
(cliqueu)

Cadascuna d'aquestes zones estava projectada per a allotjar maquinàries específiques, que a més s'havien d'interconnectar entre sí. Així, el cos anterior, la façana del qual donava a la plaça d'accés, havia d'acomodar els motors i dinamos; l'espai central, els acumuladors; i el cos més occidental, més interior, els generadors. L'esvelta xemeneia al costat del pavelló havia d'expulsar els fums de la gran caldera subterrània contigua als generadors, que produiria l'energia tèrmica necessària per a alimentar-los.

Un mur circular envoltava completament el pavelló, abraçant els gasòmetres que s'aixecaven a cada banda de l'edifici i tancant un espai per a la reserva de combustible. Els passos coberts que comunicaven amb els dos pavellons annexos estaven equipats amb bàscules per a pesar les mercaderies i dependències per al registre d'entrada, així com banys per als operaris.


Pavelló de safareigs i assecadors

Al costat nord de la fàbrica de gas i electricitat, a prop del pavelló de desinfecció, s'aixecava aquest pavelló destinat als serveis de bugaderia. Orientat de sud-est a nord-oest, feia 30,5 metres de llarg per 17,5 metres d'ample, i comptava amb dos pisos i soterrani. El pavelló disposava de montacàrregues, i cada espai estava planificat per a acollir una funció específica.

Planta del pavelló de safareigs i assecadors.
(cliqueu)

La planta baixa es distribuïa en un ampli espai central situat entre les dues crugies dels extrems. La crugia nord-occidental, la més propera als pavellons de malalts, es dedicava a la doble entrada de roba bruta: la que s'havia de desinfectar per una banda, i la que només calia rentar per l'altra. Aquests espais disposaven  respectivament d'estufes de desinfecció i de cubs de maceració, en comunicació amb l'espai central. Aquest espai, més ampli, contenia safareigs de mà, esbandidors d'aigua corrent, rentadors mecànics, etc. A la crugia sud-oriental, contígua a la placeta d'entrada, s'efectuava el repassat de la roba i el planxat (mecànic i a mà), i d'allí sortia i es distribuïa de nou.

Al primer pis s'hi trobaven els assecadors, de tot tipus: A vapor i aire calent, a la crugia nord-oest; a l'aire lliure però coberts, a l'espai central; descoberts, a les terrasses laterals; coberts i tancats, a la crugia sud-est. El soterrani es reservava per a emmagatzemar material.


Pavelló de tallers

Al sud de la fàbrica s'emplaçava un pavelló per a tallers de construcció i reparació, simètric al de safareigs. A diferència d'aquell, però, Domènech i Montaner no n'especificà la distribució, sinó que el va concebre  com un espai versàtil que permetés aixecar envans en funció de les necessitats d'espai per a cadascun dels tallers i obradors que puguessin instal·lar-s'hi: fusteria, serralleria, vidrieria, caldereria, etc.


Aquest model mostra el conjunt format pels tres pavellons del xamfrà oriental. Podeu observar-lo des de tots els angles clicant la imatge, i apreciar-ne les dimensions.

15 de març de 2013

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (VI)

Trencament de les relacions, imposició final del seny

Els administradors del vell hospital van tornar a la càrrega, i en un ofici del 21 de febrer de 1905 van insistir en el menyspreu de la marmessoria al seu esforç de pagar el dèficit resultant del segon pla, esmentant que si aquella volia obrar pel seu compte no calia que hagués acudit a Santa Creu, obligant-los a fer despeses que es podien haver estalviat. Amb dures paraules, instaven els legataris que, si volien fer sense compromís amb ningú un hospital orgull de Barcelona, “Hagánlo en buena hora”, però que ells no podien contribuir-hi perquè de la manera que estava projectat portaria a la ruïna aquest establiment, que es preocupava només del benefici dels pobres. L’Administració concloïa que, en separar-se la marmessoria del pla convingut i havent començat a construir els edificis fora del pla únic, Santa Creu es veia, moralment i legal, deslligada de tot compromís, deixant així cadascuna de les dues entitats amb total llibertat d’acció. Finalment, i per a no posar cap impediment a l’ocupació de part dels seus terrenys que es demanava per part de Sant Pau, no es tenia cap inconvenient a vendre’ls-hi, per bé que si no s'arribava a un acord es veurien en l’obligació de no concedir l’autorització sol·licitada; i, en cas d’arribar a un acord, aquest hauria de ser sense perjudici del pacte de l’Administració i el senyor Xifré.

Ofici de Santa Creu a la marmessoria (21 de febrer de 1905). Vegeu el text destacat.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Trencades les relacions, la construcció de Sant Pau va continuar, però no sense la mirada atenta de Santa Creu, que va encarregar a l’arquitecte Sr. Artigas que en vigilés les obres i informés de qualsevol canvi interessant. Malgrat tot, els Administradors tenien l’esperança que aquella situació acabaria aviat, ja que, trobant-se l’Hospital afectat per dues de les gran vies de reforma del casc antic de la ciutat, havien sol·licitat a l’Ajuntament que fes una valoració dels solars del vell hospital i n'executés la indemnització corresponent, a fi de construir un nou establiment als terrenys ja adquirits i poder així acceptar la donació de la marmessoria.

Ángel Ossorio y Gallardo,
Governador Civil de Barcelona.
Preocupat per la situació existent entre ambdues institucions, i pel servei que podrien proporcionar en cas que una epidèmia de còlera envaís la ciutat, el governador civil Ángel Ossorio va convocar una reunió conjunta per a demanar explicacions; i una vegada escoltades aquestes, s’oferí com a mediador. Després de diverses reunions, el 31 de març de 1909, davant del notari Pere Arnau, s’aconseguí signar un conveni entre la marmessoria i la Junta Administrativa de Santa Creu. D'acord amb aquest conveni, la marmessoria es comprometia a acabar les edificacions de l’Hospital de Sant Pau que ja s’estaven construint i, en finalitzar l’obra, lliurar-los a la Junta Administrativa de Santa Creu perquè l’administrés com a propi i el destinés a complir els fins de Pau Gil, conservant sempre el nom de Sant Pau. Per la seva part, la Junta s’obligava a acceptar la donació i a destinar aquest hospital, conjuntament amb el que tenia previst construir, a acollir sis-cents cinquanta malalts. També es comprometia a començar-ne l'edificació tan bon punt rebés de l’Ajuntament la indemnització pels terrenys que havien de ser expropiats i, una vegada formalitzada la donació, a tenir cura de la conservació dels edificis fins que es poguessin utilitzar.

Fragment del conveni entre la marmessoria i Santa Creu.
(cliqueu)

Semblava que per fi la raó s’havia imposat. La marmessoria va continuar la construcció de Sant Pau fins a l’octubre de 1912, quan juntament amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner va informar la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu que els edificis ja estaven enllestits i que estaven disposats a fer-ne la cessió. Degut a l’elevada suma de diners que calia pagar a Hisenda per raó de l’impost de drets reials i transmissió de béns, aconsellats pels advocats d’ambdues parts es va procedir a l’atorgament d’una escriptura de tradició o lliurament del llegat i una relació privada de totes les obres construïdes per la marmessoria.

Finalment, el 25 d’abril de 1913 Manuel M. Sivatte i Llopart, i Joan Ferrer-Vidal i Soler, com executors del testament de Pau Gil i Serra, van fer lliurament a l’Hospital de la Santa Creu, i en el seu efecte als seus Administradors, Srs. Jaume Almenara i Comas, Josep Puig de Asprer, Francesc Muñoz i Izquierdo, i Joan Vidal i Valls, dels edificis de l’Hospital de Sant Pau, inclosos en dues finques. A la primera es trobava el Pavelló de l’Administració, dos petits edificis de reconeixement o observacions, cinc edificis d’infermeries iguals d’un pis, un altre edifici d’infermeria de dos pisos i una Casa d’Operacions Quirúrgiques de dos pisos. La segona comprenia la casa torre amb terrenys, en els quals no s'havia construït, comprada el 1903 a Jaume Serra i situada al carrer Igualtat (actual carrer Cartagena).

Els deu pavellons de l'Hospital de Sant Pau lliurats a Santa Creu el 1913.
(cliqueu)

Al mateix acte, Manuel M. Sivatte va fer lliurament als Il·lustres Administradors de la documentació relativa les obres de construcció dels edificis aixecats a la primera finca, consistents en les certificacions d’obres, els rebuts dels pagaments i els resums generals dels comptes. Els pactes d’aquesta escriptura eren els mateixos del conveni realitzat davant del governador Ossorio l’any 1909.

Amb el lliurament de l’Hospital de Sant Pau a Santa Creu culminava la llarga trajectòria que va emprendre la marmessoria. No creiem que s’hagi de culpar cap de les dues parts de la forma de dur a terme les gestions, ja que ambdues actuaven mogudes per un bon fi: la primera volia complir al peu de la lletra les instruccions del testador; l’altra volia preservar la funció per la qual havia estat creada cinc-cents anys abans.


1 de març de 2013

Els pavellons de desinfecció i destructor

Els pavellons de desinfecció (darrere) i destructor
(davant) en un detall de la perspectiva del recinte.
(cliqueu per a veure-ho més gran)
En aquesta entrada veurem dos petits pavellons que Domènech i Montaner havia previst per al recinte hospitalari al seu projecte original, però que no es van arribar a edificar mai. Aquests estaven destinats al tractament de material contaminat, especialment roba, que seria enviada a un o altre pavelló segons si es podia desinfectar o s'havia de destruir. Donat l'ús que se'ls havia de donar i la perillositat que podien comportar, Domènech els situà apartats dels pavellons de malalts, entre aquests i els pavellons de màquines situats al vèrtex de llevant del recinte (en l'espai ocupat actualment per la Casa de Convalescència). El pavelló de desinfecció s'hauria trobat a prop del carrer de Sant Quintí, al nord de la gran avinguda central que creuava el recinte d'est a oest; i el pavelló destructor se n'hauria situat al sud, entre aquesta i el carrer de Sant Antoni Ma. Claret, gairebé on actualment s'aixeca el pavelló de Santa Victòria.


El pavelló de desinfecció

Aquest pavelló es va preveure per a la desinfecció de roba. Era un pavelló d'una sola planta, de 13,5 metres d'ample per 22 metres de llarg. Les façanes laterals eren totalment obertes, i la coberta a dues aigües, d'una forma molt característica, probablement havia de ser de teules ceràmiques tot i que a la memòria del projecte no s'especifica. S'hi accedia des del nivell del jardí per mitjà de rampes, per a permetre el moviment del material en carretons.

Planta del pavelló de desinfecció.
(cliqueu)

L'interior estava dividit longitudinalment en dos espais independents: una sala sèptica, per on entrava la roba contaminada, i una d'asèptica, d'on aquesta sortia ja desinfectada. A la vegada, aquestes sales estaven dividides transversalment en dos espais, en funció del procés de desinfecció per aplicar. Així, una secció comptava amb cubells de maceració, i l'altra amb estufes d'alta temperatura per a la desinfecció en sec. Tant els cubells com les estufes estaven col·locades de manera que fos possible carregar-les des de la sala sèptica i buidar-les, un cop desinfectada la roba, per la sala asèptica. Els extrems de l'edifici es destinaven a banys i vestidors per als operaris.


Aquí sobre us presentem el model d'aquest pavelló tal i com el projectà Domènech i Montaner. Podeu explorar-lo clicant la imatge.


El pavelló destructor

Situat al sud del pavelló de desinfecció, el destructor n'era la parella, amb una estructura i decoració molt similars: les façanes laterals també eren obertes i l'accés des dels jardins es feia per rampes. Tot i així, es diferenciava de l'altre pavelló en diversos aspectes. Per començar, era més curt (13,5 × 13,5 metres), i la coberta era a quatre aigües, si bé podem suposar que estaria treballada i decorada de manera similar. Altres diferències, com la xemeneia adossada o la planta subterrània, es relacionaven directament amb l'ús a què estava destinat: la incineració de robes i altre material contaminat pels quals la desinfecció pogués no ser suficient.

Secció i plantes del pavelló destructor.
(cliqueu)

El seu interior comptava amb una única sala, dominada per un gran forn crematori que s'alimentava des del soterrani, on també se n'emmagatzemava el combustible. Tot i que segons els primers esborranys Dòmènech i Montaner havia previst que els fums del forn s'expulsessin per una sortida a la pròpia coberta del pavelló, que hauria pres forma d'embut (vegeu la imatge inicial), finalment es decidí per projectar-hi una alta xemeneia que evités la incidència del fum al recinte. Mentre que un extrem de l'edifici l'ocupaven un bany i uns vestidors, l'altre havia de ser la caixa de l'escala que conduïa al soterrani.


Com podeu veure, el model que us presentem aquí (cliqueu-lo per fer-lo girar) es correspon al projecte final, el que preveia una xemeneia adossada al pavelló per a evacuar els fums del forn crematori.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...