Cerca al bloc

18 de gener de 2013

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (IV)

La gestació  de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

Encara que el compromís entre Santa Creu i els marmessors es va signar l’any 1901, l’administració de l'Hospital ja festejava amb la marmessoria des del 1898. La primavera d’aquell any, un dels seus administradors, el canonge Valentí Bassart, assabentat del llegat de Pau Gil i animat pel desig de fer un gran bé al vell hospital, va visitar Manuel M. Sivatte. Durant l’entrevista va exposar que no era la seva voluntat destorbar la realització d’allò ordenat pel testador ni d’intervenir en les decisions dels marmessors, sinó proporcionar tot l’ajut possible, amb una més gran economia i resultats molt més pràctics, atenent les necessitats que tenien els pobres de Barcelona. Això es podia aconseguir si arribaven a un acord amb Santa Creu, que ja tenia uns terrenys de més de dos milions de pams quadrats situats en un lloc molt convenient, per la qual cosa es podrien estalviar l’import del solar a adquirir i els capitals es podrien invertir en la seva totalitat en la construcció d’un hospital més gran i millor equipat. La marmessoria, però, va continuar la trajectòria dictada pel testador publicant, com hem vist, els anuncis sobre l’adquisició dels terrenys.

Fragments de l'esborrany d'una carta que Valentí
Bassart envià a Manuel M. Sivatte el 1898.
(cliqueu per a veure-la més gran)

Això no va minvar els ànims dels Administradors, que van insistir que, en cas que el projecte de Pau Gil es pogués cedir a l’Hospital de la Santa Creu, estarien disposats a fer un conveni que respectés totes les atribucions i iniciatives dels legataris per a fer complir la voluntat del testador; així Santa Creu tindria un marge més ampli per atendre les urgents necessitats benèfiques, assegurant així l’avenir de l’obra en benefici dels pobres.

Simultàniament a les gestions dutes a terme pel canonge Basart, la Molt Il·lustre Administració de Santa Creu es va presentar al concurs per a l’adquisició dels terrenys destinats a la construcció de l’Hospital de Sant Pau, oferint-ne uns de la seva propietat al districte de Gràcia, concretament a la finca “Alegre de Baix”. En sessió de 6 d’octubre, es va autoritzar el canonge Martí Robert i Gallinat per a fer totes les gestions oportunes amb els legataris; l’endemà, aquest va fer l’oferta.

Plànol de la finca "Alegre de Baix", i la seva localització a la Gràcia de l'època
(cliqueu)

La finca tenia una superfície de 884.879,51 pams² (uns 38.500 m²), i si bé no la creuava cap carrer en tota la seva extensió, una vegada oberta la Travessera de Dalt quedaria dividida en dues parts. Malgrat això, desprès d’oberta aquesta via i la plaça de la Creu, al límit Nord, i ampliats en deu metres els carrers del Tibidabo i del Torrent de l’Olla, l’extensió més gran seria de 617.600 pams² aproximadament (uns 27.000 m²), 10.000 pams² més que la sol·licitada per la marmessoria. L’Hospital oferia vendre la totalitat de la finca o els 617.600 pams², segons convingués, al preu de venda per pam² de 50 cèntims en el primer cas, i de 65 cèntims en el segon.

D’una manera o altra, Santa Creu sempre havia estat present en les gestions de la marmessoria; potser el destí anava inclinant la balança cap a la seva unió. Després de les infructuoses gestions amb la municipalitat, els legataris van fer un primer oferiment verbal als administradors de l’Hospital, i un de segon per escrit dos mesos més tard. Amb l’acceptació definitiva d’aquests oferiments, seguint el acords presos en la seva Junta de 19 d’abril de 1901, com hem vist, es va acordar construir Sant Pau als terrenys contigus als de la seva propietat. En aquesta Junta, a més, es va designar Lluís Domènech i Montaner, en atenció als coneixements especials que tenia en aquesta classe de construccions, per a elaborar un avantprojecte que inclogués la construcció de l’Hospital de Sant Pau i del nou Hospital de la Santa Creu; també s'hi va acordar nomenar una Comissió Tècnica que assessorés l’arquitecte, formada pels doctors Bartomeu Robert, Emerencià Roig i Joaquim Duran.

Bartomeu Robert; Emerencià Roig; Joaquim Duran

Un cop consolidat el compromís, van iniciar-se les gestions per dur a terme una de les primeres condicions de Santa Creu: la permuta dels terrenys de Sarrià per d'altres continguts als de la seva propietat. Aquests, de 66.879,38 m² d’extensió, havien estat adquirits el 7 de maig de 1890 a Josep Xifré i Hamel, el qual havia accedit a la venda amb la condició que fossin destinats a la construcció d’un nou hospital en substitució del de Santa Creu. La clàusula vuitena de l’escriptura de compravenda reservava el dret del venedor a recobrar la propietat mitjançant la devolució del preu de venda, en total 253.952,29 pessetes, en cas d’incompliment d'allò pactat. Aquesta superfície es va completar amb un altre terreny de 14.538,63 m², comprat a Josep Utset i Jonullà, també l’any 1890.

La Torre de Xifré, situada als terrenys comprats per l'Hospital,
vista des de la Travessera Baixa de Gràcia.
(cliqueu) 

Es van dur a terme totes les negociacions necessàries per a aconseguir permutar els terrenys propietat de la marmessoria, situats fora de Barcelona, per altres dins de la ciutat contigus als de Santa Creu sense perjudici per a l’Hospital de Sant Pau. Per exemple, es va demanar a l’Ajuntament que fixés tant l’acabament del carrer Dos de Maig com la desviació de la Travessera Baixa de Gràcia pel carrer Claudi Coello (actual Carrer de Sant Antoni Ma. Claret), perquè altrament no es podia autoritzar l’escriptura de permuta. Finalment, el 14 d’agost de 1901, es va signar l’escriptura entre la marmessoria i els senyors de Coll Hermanos Sociedad en Comandita, propietaris dels terrenys. El mes de novembre, aquesta extensió de terreny es va ampliar amb l’adquisició, a Montserrat de Casanoves i a Bonaventura Bassegoda, de dues parcel·les més; i el mes de gener, se'n va adquirir una tercera a Carmen Fiorns i Parés.

Dalt: localització dels terrenys que la marmessoria
permutà amb Coll Hermanos.
Baix: els terrenys després de la permuta (emmarcats)
i un cop reordenada l'àrea (ombrejats).
(cliqueu)
Restava pendent reprendre les relacions amb l’Ajuntament. Així, el 2 de desembre d’aquell mateix any, i a petició de la Junta Administrativa de Santa Creu, que volia que fos aclarida la situació, la marmessoria es dirigí de nou al Consistori. El 13 de gener de 1902 ambdues institucions, conjuntament amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, es van reunir al despatx de l’alcalde constitucional per prendre les resolucions relatives a la construcció dels nous hospitals. Domènech va manifestar que en primer lloc calia procedir a l’aixecament d’un plànol general dels Hospitals de la Santa Creu i Sant Pau, donant preferència a aquest últim perquè la marmessoria pogués començar les obres. A més, era imprescindible procedir a la limitació dels terrenys, fer desaparèixer les vies que els travessaven per poder realitzar una urbanització de caràcter general, i l’adquisició de 300.000 pams² per a deixar regularitzada l’àrea. Els Administradors de Santa Creu van exposar la impossibilitat de fer-se càrrec d’aquesta compra, però el senyor Sivatte es va oferir a gestionar, amb la resta de la marmessoria, el pagament de la meitat del seu preu.

Col·locació de la 1a pedra de l'Hospital de
Sant Pau. Fotografia recollida al Cu-cut.
(cliqueu)
Poc temps després d’aquest fet, el 15 de gener de 1902, prèvia invitació de les autoritats civils i militars, dels Administradors de Santa Creu i de la premsa diària, va ser col·locada la primera pedra de l’Hospital de Sant Pau amb la benedicció del canonge doctor Pol, en representació del bisbe de Barcelona, cardenal Casañas.


Continua a:
El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (V)

4 de gener de 2013

La Casa de Convalescència

La Casa de Convalescència, considerada per alguns com una de les darreres obres del modernisme català, s'aixecà entre 1922 i 1930. Tot i que el seu projecte inicial era de Lluís Domènech i Montaner, fou finalment el seu fill, Pere Domènech i Roura, qui se'n féu càrrec i l'executà a la mort d'aquell el 1923.

La Casa de Convalescència poc abans de la seva finalització.
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Plànol del solar que l'Hospital vengué
a la Casa de Convalescència el 1920.
(cliqueu)
El projecte original de Domènech i Montaner per a la construcció dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, de 1905, no contemplava cap espai per a la Casa de Convalescència, ja que aquesta institució creada el 1680, tot i estar vinculada a l'Hospital de la Santa Creu se'n mantenia independent. Amb el temps, diverses circumstàncies forçaren a abandonar l'ambiciós projecte original (principalment la manca de recursos econòmics per a finançar les obres) i a rebaixar-ne l'envergadura. Així, se'n simplificà l'arquitectura i s'eliminaren pavellons, cosa que deixà molt d'espai al recinte.

Això permeté destinar un solar de 100.000 pams² (3.777,86 m²) que comprà la Casa de Convalescència el 1925. Aquest es situava a l'extrem est del recinte, a la cantonada dels actuals carrers de Sant Antoni Ma. Claret i de Sant Quintí; solar que originàriament haurien d'haver ocupat els pavellons de màquines, tallers i safareigs de la ciutat hospitalària. La compra i les obres es sufragaren amb la venda de l'antiga seu de la Casa de Convalescència, l'edifici renaixentista del carrer del Carme (actualment la seu de l'Institut d'Estudis Catalans), que reportà 1.750.000 pessetes de l'època.

Inauguració de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el 1930, per Alfons XIII
(amb bombí i bastó). Al fons, la Casa de Convalescència; a la dreta, en
primer terme, Domènech i Roura.
(cliqueu)

L'edifici, destinat a allotjar persones convalescents, tenia capacitat per a 100 residents. Comptava amb quatre plantes i soterrani, i dues ales simètriques a banda i banda d'un cos central: la d'homes, al sud, i la de dones, al nord. El soterrani allotjava els serveis com ara manteniment, calefacció i tallers i, al cos central, cambres frigorífiques i bodegues. A la planta baixa, la més àmplia perquè també s'estenia per sota les terrasses posteriors, s'hi trobaven els espais d'administració, oficines i sala de juntes a banda i banda del cos central; a cada ala, un menjador per a 50 persones i, a la part posterior, safareigs, economat i estances del personal; a l'extrem de cada ala s'hi allotjaven els convalescents amb accés directe al jardí frontal. Al primer pis, el cos central contenia la capella amb sacristia i cor, així com les galeries cobertes que donaven accés, des de l'escalinata posterior i les terrasses de cada ala, a l'escala principal que comunicava amb el vestíbul de l'entrada; a cada ala, una sala amb 24 llits i, al cos final, vestidors i banys. Al segon pis, la sala de cada ala tenia capacitat per a 26 llits, separats entre sí per petits envans, i a l'extrem, espais per a cuina, banys i altres dormitoris.

Distribució dels espais sobre l'alçat de la façana principal.
(cliqueu)

Com la resta de pavellons del recinte, l'edifici és de maó vist, però la seva decoració és més sòbria que en els pavellons modernistes. Amb tot, el remat del cos central resulta molt vistós, format per un tambor circular de finestres vidriades coronat per una cúpula de teules ceràmiques de colors i envoltat per quatre cossos quadrats més petits amb cúpules ovoïdals del mateix tipus. També destaquen a la façana l'ornamentació dels finestrals combinant maó i pedra, la galeria porxada de la planta baixa, i dues fornícules a les cantonades exteriors dels cossos extrems. Per altra banda, totes les obertures estaven decorades amb vitralls policromats reproduint els motius heràldics de la Casa de Convalescència.

A la tanca s'aprecien les armories de la Casa.
Imatge de Google Street View
El jardí de l'entrada principal està tancat per un mur de maó rematat en pedra, com a la resta del recinte. Aquest tancament es distingeix de la resta per les tres casetes de guàrdia que hi té adossades: petites edificacions quadrades de maó vist amb coberta ceràmica. Dues d'aquestes flanquegen l'accés principal, i la tercera es situa rere l'ala sud de la Casa, al mur del carrer de Sant Antoni Ma. Claret. Com a curiositat, comentarem que la decoració de la reixa de tanca també reprodueix l'escut de la Casa de Convalescència.

Escala noble de la Casa de Convalescència
abans de la restauració als anys 1990's.
(cliqueu)
A l'interior, l'espai més notable és l'escala noble, que arrenca al vestíbul i dóna accés a les terrasses posteriors del primer pis. Les columnes i els capitells són de pedra natural, els arcs i els murs són d’obra vista, i les baranes, ampits i balustrades, de pedra artificial. Murals de rajoles policromades representen, als murs del vestíbul, escenes de la fundació de la institució el segle XVII; i a l'escala, els escuts d'armes dels seus principals benefactors, de la pròpia Casa i de l'Hospital.


El model que podeu veure aquí sobre representa la Casa de Convalescència amb el seu aspecte original, si bé la seva aparença actual és molt similar (podeu clicar la imatge per a rotar el model). El seu bon estat de conservació es deu a la restauració que hi dugué a terme la Universitat Autònoma de Barcelona a finals dels 1990's. Aquesta Universitat ocupa les dependències d'aquest edifici des del 1968, i actualment acull la Fundació UAB.

Cúpules de la Casa de Convalescència a principis dels 1990's,
abans de la restauració.
(cliqueu)

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...