Cerca al bloc

21 de desembre de 2012

El pavelló de ginecologia

El pavelló de ginecologia en una perspectiva del recinte hospitalari.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Domènech i Montaner, al seu projecte original per a l'Hospital, havia previst un pavelló de dos pisos per al sector sud-oest (dones, malalties no infeccioses) destinat a ginecologia. S'havia de situar contigu a l'avinguda central que travessava el recinte d'est a oest, més amunt d'on actualment es troba el pavelló de l'Assumpció.

En vermell, el pavelló de ginecologia dins el
recinte hospitalari projectat originalment.
L'estructura general havia de ser similar a la d'altres pavellons de dos pisos, com el de Montserrat, construït també per Domènech i Montaner. Així, constava d'una planta semi-soterrada per a laboratoris, ventilació i reserva; i dos pisos amb sala de malalts. Amb tot, però, existien diferències respecte els altres pavellons d'aquest tipus, especialment amb el seu simètric del sector masculí.

La primera diferència la trobem en un cos frontal lleugerament més curt. Aquesta circumstància no n'afectava la façana principal, que és anàloga a la resta de pavellons (amb torre d'aigua, rotonda, i balcó al primer pis), però sí en limitava les estances interiors, que es redueixen al vestíbul, les sales de dia (a la rotonda), els despatxos mèdics, una cuina i un bany. El cos posterior, en canvi, era més llarg, cosa que permetia encabir-hi vuit sales d'aïllament, tres sales d'operacions i l'oficina de guàrdia. Aquesta diferència de longitud obligava a reduir la mida de les sales d'infermeria, de 24 llits cadascuna, per tal de mantenir la longitud total del pavelló.

Comparació entre les plantes del pavelló de ginecologia i els altres pavellons de dos pisos.
(cliqueu)

La diferència més notable, però, era la presència d'unes garites sobresortints a les façanes laterals. Aquestes, col·locades als espais entre les finestres, allotjaven cadascuna un W.C. accessible des de la mateixa sala d'infermeria, com dictaven els cànons mèdics de l'època. A la sala de la planta baixa n'hi havia un per cada dos llits, i un per a cada sis al primer pis; d'aquí que al cos frontal no s'hi projectessin uns banys que sí són presents a altres pavellons.


Aquest pavelló no s'arribà a construir, i el servei de ginecologia s'instal·là finalment al pavelló de la Mercè. Amb aquest model us presentem el seu aspecte a partir dels plànols del projecte original. Clicant la imatge de sobre podeu fer-lo girar per a veure'l des de tots els costats.

7 de desembre de 2012

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (III)

La reorientació del projecte

Davant del controvertit dictamen del tribunal mèdic, tan desfavorable al projecte que el tribunal d'arquitectes havia seleccionat com a guanyador del concurs convocat, la marmessoria, preocupada per si li havia de lliurar o no el premi, es va veure amb la necessitat de consultar amb els advocats Manuel Duran i Bas, Manuel Planas i Casals, i Joaquim Almeda. El 12 d’abril de 1901, aquests van dictaminar el pagament del premi al guanyador, Domènech i Estapà, que el va rebre el 20 de maig.

Vet aquí, doncs, que la marmessoria es trobava amb un gran dilema. D'una banda, l’informe dels doctors Robert, Roig i Duran, autoritats en la matèria, no eren entusiastes del terreny adquirit, i menys encara dels plànols presentats, en pugna amb els arquitectes. De l'altra, l’opinió pública i la Junta Provincial de Beneficència mostrava una actitud hostil, que va donar peu a la promulgació de diverses Reials Ordres, contradictòries entre sí, que feren perdre als gestors del testament un temps preciós, entre respostes i gestions a Madrid en defensa dels seus drets. En vista de tot això, es va resoldre tornar a reunir la Junta Assessora, constituïda el 1898, per traçar definitivament una línia a seguir. En sessió de 8 de maig de 1901 se'n van nomenar dos nous membres: Leopold Gil, nebot del testador, per defunció del canonge Valentí Basart; i l’arquitecte Enric Sagnier, per renúncia de Josep Domènech i Estapà.

Leopold Gil i Llopart                          Enric Sagnier i Villavechia
(cliqueu per a veur-ho més gran)

Després de diverses reunions celebrades amb la marmessoria, aquesta va manifestar el seu desig de no procedir a cap despesa sense assegurar abans la finalització de l’obra, per bé que la Junta ho rebutjà per por de ser acusats de negligents. Davant d'aquesta postura, que aleshores semblava insuperable, i per a assegurar la bona marxa del projecte, s'acordà reprendre'l de bell nou, però aquest cop d'acord amb l’entitat o corporació que hagués de gestionar l’hospital.

En una de les seves clàusules testamentàries, Pau Gil deia:
Quan estigui completament enllestit l’Hospital i feta la instal·lació necessària, es procedirà llavors pels marmessors al seu lliurament i donació, en representació meva, a la municipalitat de Barcelona, o altra corporació que estimin ompli amb més seguretat l’objecte que em proposo, el qual és que pugui en tot moment el desgraciat ser acollit a l’asil que li sigui destinat. Es pot entendre que la donació serà únicament feta de l’edifici i els terrenys sense més, ja que els arbitris per fer front a les atencions de l’Hospital, els deurà procurar la Municipalitat o altra corporació que s’encarregui de la seva direcció.

Seguint els termes citats, primer es van iniciar gestions amb l’Ajuntament de Barcelona, i resultant aquestes negatives, es va entrar en contacte amb la Junta Administrativa de l’Hospital de la Santa Creu. Així, a la sessió celebrada per la Junta el 15 de maig de 1901, Leopold Gil va proposar complir amb exacta fidelitat la voluntat del testador: en primer lloc, dirigir una comunicació a l’Excel·lentíssim Senyor Alcalde de Barcelona, preguntant si l’Ajuntament es podria encarregar, arribat el dia, del manteniment de l’Hospital de Sant Pau; i en segon lloc, donat que oficiosament ja se'n coneixia la seva negativa, continuar amb certa activitat les gestions amb el vell Hospital de la Santa Creu.

Comunicació a l'Alcaldia del 17 de maig
(cliqueu)
Seguint aquest acord, dos dies després, el 17 de maig, la marmessoria es dirigeix a l’Ajuntament pregant-li manifesti si una vegada construït l’edifici, estava disposat a encarregar-se del seu manteniment i a sufragar-ne totes les despeses, d'acord amb el que havia ordenat el seu fundador. La resposta va arribar el 7 de juliol: l’Ajuntament feia constar el seu reconeixement per l’oferiment, i pel que es referia a fer-se càrrec del manteniment, prendria una resolució quan arribés el cas concretament establert a la clàusula testamentària.

La Junta no esperava aquesta resposta, que la col·locava davant la impossibilitat de dur a terme de forma satisfactòria la voluntat del testador. Des de bon principi, la marmessoria comprengué la necessitat d'entendre's amb l’entitat que hauria d’encarregar-se del manteniment de l’hospital i d'arribar-hi a un acord sobre  les condicions: l'emplaçament, les condicions d’higiene, la capacitat, forma i distribució, la facilitat d’accés, etc. Aquest mutu acord amb l’entitat que es convingués, vinculat a la seva prèvia acceptació de l'hospital, era tan necessari que sense ell es podien malmetre els fins del testador.

Essent molt poques les corporacions de Barcelona que podien fer front a les abundants despeses que suposava el manteniment d’un hospital de la importància de Sant Pau, no s'ha de veure com un excés exagerat de zel l'interès dels marmessors per assegurar-se la futura conservació de l’obra abans de començar els treballs. Ben al contrari, la prudència aconsellava procedir amb molt de tacte, sense obrar amb lleugeresa, buscant un acord previ amb alguna d’aquestes entitats per a tenir la seguretat que, un cop enllestit l’edifici, aquest no acabés abandonat, sense que ningú volgués fer-se’n càrrec.

La Junta comprenia els motius pels quals l’Ajuntament ajornava una resposta definitiva: la despesa que un assumpte d’aquest tipus representava per a l’erari municipal, i el considerable gravamen que implicava fer-se càrrec d'aquest important servei. Però tampoc es podia incórrer en la irresponsabilitat d’utilitzar els milions que li pertanyien en la construcció d’un edifici sense tenir l’absoluta seguretat que aquest no seria un equipament més, sinó un hospital on els malalts serien degudament acollits i curats, tal com era la voluntat del testador.

Per totes aquestes raons, la Junta es va considerar deslligada de tota obligació amb l’Ajuntament i va donar per retirada l’oferta del 17 de maig, a no ser que el consistori mantingués el compromís, durant tot el present any 1901 i fins que s'acabés l’Hospital de Sant Pau, d’encarregar-se del seu manteniment i a sufragar-ne totes les despeses. En cas que així ho fes, es pregava a l’Alcalde que nomenés una comissió que, conjuntament amb la marmessoria, s’hauria d'ocupar que la fundació de Pau Gil i Serra fos ben aviat un fet.

Després d’aquesta reflexió, i davant la necessitat de dur a terme l’empresa, el 21 de juny Manuel M. Sivatte es va dirigir per escrit als Administradors de Sant Creu, havent estimat que aquesta era l’entitat més indicada. En aquella carta se'ls exposava que la marmessoria, seguint les seves atribucions i a l’objecte d'obtenir el major partit possible del llegat en benefici dels pobres, havia projectat lliurar l’hospital a l’Administració de l’Hospital de la Santa Creu. Al mateix escrit se'ls comunicava que a tal efecte s'havia adquirit un terreny a Sarrià per aixecar-hi l’edifici, sense perjudici d’edificar-lo en un altre lloc que aquella administració designés; s’entenia que si aquesta corporació havia de fer-se càrrec de l’hospital, era just que es poguessin atendre els seus desitjos i conveniències sobre el lloc on havia d’estar situat. En nom de la marmessoria, el Sr. Sivatte també va demanar que, previ estudi, l’Administració de Santa Creu manifestés si acceptava l’oferiment.

Oferiment de la marmessoria a Santa Creu, 21 de juny de 1901.
(cliqueu)

Sense fer-se esperar, el mateix 21 de juny va arribar la resposta de Santa Creu, comunicant la decisió presa en Junta de 19 d’abril d’acceptar l’oferta, així com el compromís de mantenir l’hospital un cop edificat, sempre que la construcció es dugués a terme en els terminis disposats pel testador i s’aixequés als terrenys contigus als que l’Hospital ja tenia a la ciutat, concretament al paratge anomenat de la Travessera, a la barriada de Sant Martí de Provençals.

Localització i ampliació del paratge de la Travessera en un plànol de l'època
(cliqueu)

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...