Cerca al bloc

23 de novembre de 2012

Un hospital laic a la ciutat de Barcelona, en plena edat mitjana

El meu interès per la història de la pobresa i l'aplicació de la caritat en els temps medievals em va portar fins a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Allí vaig trobar el document fundacional de l'Hospital de la Almohina o de la ciutat de Barcelona, anomenat així per desig exprés de Pere Desvilar, el seu fundador. Després de llegir aquest document, em vaig replantejar tot allò que sabia sobre els hospitals medievals, la pobresa i la caritat a l'Edat Mitjana, i la forma en què fins aquest moment l'havia concebut.

Vista actual del Carrer Lledó, núm. 7.
(cliqueu per a veure-la més gran)
Aquesta fundació deixava palesa la voluntat expressa del fundador, el seu desig que la seva obra fos laica i que després de la seva mort estigués en mans de les autoritats civils de la ciutat de Barcelona. Què podia generar una acció d'aquest nivell en una societat on tot estava imbuït per la religió? Alguna cosa extraordinària havia d'haver succeït... Pere Desvilar va viure en una època de canvis, de lluites per la conquesta del poder i dels drets. Va ser protagonista de la defensa de les llibertats; tant, que va veure compromesa "la seva salut espiritual" en aquestes decisions.

Podríem dir que Pere Desvilar provenia d'una família amb certa rellevància. Entre els seus membres trobem un espaser, un ardiaca i un canvista. La seva riquesa i la seva posició personal dins les institucions de la ciutat de Barcelona es devien a la seva condició d'armador de vaixells, escenari que li permetia estar prop del rei i en situació d'accedir als àmbits de poder.

Va estar casat amb Blanca, la qual és citada com a cofundadora al Llibre Antich, on hi ha registrada la donació que fa per la construcció de l'edifici on posteriorment es fundarà l’hospital. També se l'anomena al seu testament, com hereva de l'usdefruit de la casa familiar que tenien a la Baixada de Viladecols, avui Carrer Lledó, núm. 7. No van tenir fills o al menys això és el que s’extreu de la lectura del seu testament, datat al 1311. Pere va designar el seu germà, Jaume Desvilar, com hereu universal, i aquest a la seva filla Francesca Desvilar, casada amb un comerciant de la ciutat de Barcelona, Bernat Benet.

Pere Desvilar va ser Conseller de la Ciutat de Barcelona  els anys 1290, 1296, 1303, 1308, 1309 i 1310. Segons consta a les Rúbriques de Bruniquer[*], va participar a les Corts de Barcelona l'any 1299 i a les celebrades a Lleida  l'any 1301. Podem intuir el seu compromís i responsabilitat amb el seu càrrec. Hi havia estat des del principi, des del moment en què les accions estratègiques, polítiques i econòmiques havien generat al rei la necessitat de concedir privilegis reials a la ciutat de Barcelona.

Barcelona al voltant del 1300. Font: ContraTAEDIUM.
(cliqueu)

El gran creixement urbà de Barcelona es veia reforçat per les decisions reials per enfortir-se davant la noblesa, la qual cosa consolidava la naixent oligarquia urbana i, conseqüentment, aquesta nova força institucional de la municipalitat. Després del Recognoverunt Proceres[*] la ciutat confirmava la seva autonomia i, a poc a poc, intentava desfer-se de les poques infiltracions feudals que persistien en el costum. Donada la situació que es continuava vivint per l'incompliment dels mandats fets, segueixen renovant-se les mateixes publicacions. En aquestes dates, el Rei Jaume II havia manat dues vegades respectar les normatives del lluïsme[*], donades pel seu pare, Pere II, i el seu germà, Alfons II. Ja es donaven els plets davant els notaris i el compliment de la Pragmàtica per evitar que els eclesiàstics no exercissin la notaria.

Davant aquest creixement urbà, econòmic i polític, Barcelona necessitava uns elements arquitectònics que reflectissin el seu poder amb una imatge imponent de les seves muralles, les seves torres i els seus merlets, però abans de res no podien faltar els grans campanars d'una catedral, una catedral gòtica símbol de poder, desenvolupament i modernitat. En aquests moments, a la seu episcopal de Barcelona s'hi trobava Fra Bernat Peregrí, frare franciscà "orgullós de la seva pobresa i zel pastoral". Tot i que la falta de recursos era de domini públic, va decidir emprendre l'obra de la construcció de la nova catedral. Per decret del 7 de maig de 1298 fra Bernat ordenà "que tots els fruits dels beneficis vacants en tota la ciutat i diòcesi s'apliquessin durant deu anys a la fàbrica". Així, el dia 1 de maig de 1299 el rei Jaime II col·locava la primera pedra de la nova catedral, l'obra de la qual s'iniciava per l'absis. Aquesta primera fase va arribar fins a la nau.

Testimoni de l'inici de la construcció de la Catedral durant el regnat de  Jaume II.
Inscripció sobre el portal de Sant Iu.
(cliqueu)

Fra Peregrí va morir el 25 de març de 1300. El succeí Ponç de Gualbes el 1303. El primer document emès per Ponç de Gualbes, tal com consta en l'apèndix documental de l'Episcopologi, és l'edicte del 4 de març de 1302 concedint indulgències a tots aquells que contribuïssin amb les seves almoines a l'obra de la catedral. El bisbe va enviar pels pobles de les diòcesis "cuestores autoritzats", que tindrien deu dies d'indulgència per dia dedicat a recollir almoines, que s'haurien de col·lectar abans de la lectura de l'Evangeli de cada missa major. A més, exhortava els fidels a aportar materials com ara "fusta i pedra, o un obrer durant un any."

El bisbe va repetir l'edicte en llengua materna el 1305. A més, "recomanava" els fidels que ingressessin a la confraria de Santa Eulàlia per afavorir l'obra de la catedral. Va trobar l'ajuda d'altres bisbes i del mateix papa, però tot i així no va ser suficient i el bisbe va haver de pensar en altres fonts d'ingressos: els eclesiàstics van apujar el pagament del lluïsme del 10% al 33%.

Privilegi Recognoverunt Proceres, concedit per
Pere II als ciutadans de Barcelona el 1284.
Font: Arxiu de la Corona d'Aragó.
(cliqueu)
Després del Recognoverunt Proceres, la ciutat confirmava la seva autonomia, i a Barcelona i el seu hort i vinyet es pagava per lluïsme solament el 10%, marcat per mandat real (es coneixia per hort i vinyet el límit jurisdiccional de les parròquies de la ciutat més les de Santa Maria de Sants, Sant Vicenç de Sarrià i Sant Martí de Provençals: "ço es de Mungat tro a Castell de Fels e de Muncada e de lo loch de Finestrelles e del loch de Col de Cerola e de la Gavarre e del Vayll Vidrera e de la villa dels Molins Royals del Lobregat tro a xv leguas dins la mar"). Els Consellers rebutjaren les pretensions dels eclesiàstics i es negaren al fet que els ciutadans paguessin el lluïsme per ells requerit, que a aquestes alçades ja anava del 33% al 50%.

Davant la negativa dels eclesiàstics a acceptar les condicions imposades, el rei dirigí una nova Pragmàtica al governador de Catalunya, donada a Uncastillo (Saragossa) el 31 de maig de 1302 (2 de les calendes de juny). El 14 d'agost de 1304, a la ciutat de Barcelona, els Consellers van ordenar pregonar i publicar un ban contra els eclesiàstics; entre ells hi era Pere Desvilar. Així es va iniciar el que es va anomenar el "Conflicte del Lluïsme a la ciutat de Barcelona i el seu Hort i Vinyet". Aquest conflicte es va allargar durant diversos anys, però el seu moment més àlgid fou entre els anys 1304 i 1310. El Bisbe Ponç de Gualbes realitzà diverses crides als "deutors" perquè paguessin el lluïsme que els corresponia als senyors eclesiàstics, però sense obtenir resposta. El febrer de 1304 es va publicar un edicte sobre la població de Barcelona, el seu hort i vinyet, aplicant la Constitució Tarraconense contra invasors.

Aquesta Constitució es va dictar l'11 d'agost de 1294 a Lleida, durant el tercer concili de l'Arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello. Tenia com a objectiu garantir les immunitats i llibertats de l'Església i castigar els invasors i raptors dels béns eclesiàstics, així com a tots aquells que atemptessin contra els prelats i persones religioses, per mitjà de les seves "armes eclesiàstiques", com eren l'Interdicte i l'Excomunió. La Constitució es va aplicar des del 25 de juny de 1304 a tota la ciutat de Barcelona i el seu hort i vinyet, que va veure com es tancaven les portes de les esglésies i les parròquies; i va ser ratificada al quart Concili, celebrat també a Lleida, el 23 de febrer de 1305, i també presidit per l'Arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello, on  a més es confirmava l'actuació del Bisbe i de l'Ardiaca de Barcelona.

En aquesta ratificació també s'hi excomunicava 16 ciutadans. Els primers quatre enumerats eren els promotors del desacord: Pelegrí Tast, Francesc de Santa Oliva, Pere de Serreda i Guillem de Pera. Els dos següents són un argenter, Guillem de Corts, i un mercader, Bernat de Sala. Després, quatre Consellers que es deia que van animar i van signar el ban contra els eclesiàstics: Pere Desvilar, Ramon Pere de Fivaller, Bernat d'Om i Bernat de Ermengol. I finalment, sis col·laboradors més: Arnau Roig, Bonanat de Pera i Jaume de Montjuïc, advocats; Miquel d'Antiga i Francesc de Vila, notaris de Barcelona; i Jaume Llull.

Pere Desvilar, doncs, va viure el Conflicte del Lluïsme en primera persona. Probablement, en el moment de rebre la notícia de l'excomunió, el primer que pensaria seria en la mort, que li era propera, i en com enfrontar-s'hi.

Representació de l'Hospital de l'Almoina o
de Santa Marta amb el seu escut.
"Llibre de Taula" de l'Hospital, 1674.
(cliqueu)
El 31 d'octubre de 1310 el Rei Jaume II i Don Pedro, Bisbe de València, dictaria la Sentència Arbitral de les Constitucions de Catalunya, per la qual es resoldria finalment la situació que s'havia generat a causa del cobrament del lluïsme. La sentència, que es donà a conèixer al palau real barceloní, regulava el lluïsme deixant-lo així: dins la ciutat de Barcelona, la setena part del preu de venda; i al seu hort i vinyet, la cinquena part. L'Interdicte i l'Excomunió sobre la ciutat de Barcelona i els seus habitants no s'aixecaria fins el 28 d'octubre de 1310, quan el bisbe Ponç de Gualbes llegís la Pragmàtica dictada pel rei al cor de la Seu i es declarés satisfet amb el desenllaç del Conflicte del Lluïsme.

Desvilar difícilment hauria pogut trobat el penediment o la forma de reparar el dany causat, ja que ell solament complia amb allò que havia promès defensar. No obstant això, ell sí tenia un camí per a la seva salvació espiritual, i era el de l'almoina i la caritat. Així, el 20 d'abril de 1308 Pere Desvilar va fundar l'"Hospital de l'Almohina" o "de la Ciutat", una institució que s'ocuparia dels pobres de Jesucrist. Podríem veure en la fundació d'aquest Hospital una resposta a la duresa de la pena imposada. La forma en què va ser creada aquesta fundació ens deixa una escletxa per veure no tan sols la recerca de la salvació de la seva ànima, sinó probablement també la seva ràbia contra els clergues. Els pobres eren un problema real i creixent a la Barcelona baixmedieval, els rodamons i captaires es trobaven per tots els seus racons; si més no, això és el que es percep de la documentació que es conserva als arxius de la ciutat.

Còpia autèntica del testament
de Pere Desvilar.
(cliqueu)
Va deixar instituïts a quatre pobres del seu llinatge i, abans de res, el més interessant de tot és que va deixar clarament disposat a l'acta de fundació de l'hospital "que aquest hospital anés regit, governat i administrat perpètuament pels Consellers de la Ciutat de Barcelona i en defecte d'això pels Consellers del Consolat del mar, i en defecte d'això pels Prohoms laics de la mateixa ciutat, [...] i que mai anés sota règim d'algun Diocesà o una altra persona eclesiàstica". També deixà estipulat que els pobres mengessin una vegada cada dia, "tots en la mateixa taula, un pa cuit de divuit unces, una sisena part d'un quarter de vi de Barcelona, fort no aiguat, una cinquena part d'una lliura carnissera de carn de be o la quarta part de carn de vedella o de bou; i en dia d'abstinència un diner de peix o de formatges o d'ous, i una ració de cuinat, bé i decentment cuit". Aquest hospital va sobreviure a la Guerra de Successió del 1714, i va perviure fins l'any 1840-1841, quan finalment es va unir definitivament l'Hospital de la Santa Creu.

La creació de noves formes d'expressió religiosa específiques per a la societat urbana va ser clau en les noves formes de devoció i en la inclusió de noves estructures econòmiques i socials a la societat baixmedieval en el camp religiós i en el de la caritat laica. Els frares mendicants, franciscans i dominics, van exercir un paper crucial en el desenvolupament de la pietat laica i la pietat entre laics. Les bones obres es van convertir en molts casos en la clau per a justificar l'acumulació de diners. Tant els mercaders com els ciutadans honrats i la burgesia disposaven de mitjans econòmics que invertien en funcions assistencials, encara que sempre sota la tutela de l'Església. D'aquí la importància i la singularitat d’aquesta fundació, clarament marcada per les situacions viscudes pel seu fundador. Caritat dirigida als pobres de Jesucrist, caritat per amor a Deu sí, però laica.

María Piedad Espitia Molina
Historiadora

* Text extret del meu Treball de Doctorat de la Universitat de Barcelona "Món medieval i modern. Últimes línies de recerca"

9 de novembre de 2012

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (II)

Primeres gestions dels marmessors

Encara que Pau Gil nomenà Edmond Sivatte i Josep Ferrer i Vidal com a marmessors, no foren aquests els que durien a terme les seves instruccions: Josep Ferrer va morir abans que el testador, i Edmond Sivatte, degut a la seva avançada edat i amb una salut delicada, va renunciar al càrrec el 2 de maig de 1896 en favor del seu fill, Manuel M. Sivatte i Llopart.

Manuel Maria Sivatte i Llopart (encerclat) en una fotografia familiar.
(cliqueu per a veure-la més gran)

La substitució de Ferrer i Vidal fou una mica més complicada: la seva filla primogènita era Josepa Concepció, monja del Monestir de Pedralbes, que va morir el gener de 1900; la seguia el seu germà Josep, que el 4 de maig de 1896 també va renunciar al·legant els molts càrrecs i ocupacions que tenia. Finalment fou un tercer fill, Joan Ferrer-Vidal i Soler, qui va acceptar fer-se càrrec de la marmessoria de Pau Gil en substitució del seu pare.

Pedro Gil y Moreno de Mora.
Arxiu de la Família Gil Moreno de Mora Martínez.
(cliqueu)
Com una de les primeres gestions, els marmessors hagueren d'intervenir en el procés d'impugnació de nul·litat del testament per part del nebot del testador, Pedro Gil y Moreno de Mora, fill del germà gran de Pau Gil, que no havia estat esmentat al document. Aquest acte donà lloc a un llarg litigi en qual intervingueren els lletrats Manuel Duran i Bas, Manuel Planas i Casals, Joaquim Almeda i Xavier Tort. Gràcies a l’actuació dels marmessors, es va poder arribar a un conveni, salvant en un primer moment la gestió del nou hospital. Més tard, a París, Pere Gil va continuar la seva acció davant dels tribunals francesos, i novament es va arribar a un acord entre els legataris i els presumptes hereus “ab intestato” sense perjudici pels interessos de la fundació. Aquest litigis van obligar els marmessors a llargues estades a Paris: Manuel M. Sivatte hi va romandre un any i mig, i Joan Ferrer-Vidal uns set mesos. En no haver procedit els marmessors a fer el canvi de moneda fins a tancar els litigis, aquest retard en la realització del projecte va comportar un augment en el capital de quasi nou-centes mil pessetes. Així, finalment, una vegada solucionat el problema, la marmessoria va poder començar a complir les instruccions de Pau Gil.

En primer lloc, i seguint les disposicions testamentàries, va procedir a la creació d’una Junta Assessora per a l’adquisició dels terrenys. El 26 d’agost de 1898 van sol·licitar a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia, a l’Ajuntament de Barcelona i a la Junta Administrativa de l’Hospital de la Santa Creu que cadascú nomenés una persona idònia per a decidir sobre les condicions higièniques i sanitàries que havien de reunir els terrenys. Van ser escollits els senyors Manuel Salinas, metge; Josep Domènech i Estapà, arquitecte i catedràtic de la Facultat de Ciències de Barcelona; i el canonge Valentí Basart, Administrador de l’Hospital de la Santa Creu.

El divendres 30 de setembre es va publicar als diaris de Barcelona l’anunci de concurs públic per a l’adquisició dels terrenys. Aquests havien d’estar situats a l’interior de la ciutat, o fora d’ella però a les seves rodalies; havien de tenir una extensió mínima de 500.000 pams² edificables (uns 22.000 m² aproximadament) formant un únic solar, sense carrers que el travessessin, ni solució de continuïtat. Les proposicions, signades pels propietaris dels terrenys o pels seu legítims apoderats i acompanyades d’un plànol i dels títols de propietat, serien admeses fins el 8 d’octubre al despatx del senyor Joan Ferrer-Vidal, al carrer de Fontanella, núm. 46. En total es van presentar 48 proposicions, que es van sotmetre a la comissió.

Anunci del concurs d'adquisició de terrenys. Diari de Barcelona,
divendres 30 de setembre de 1898.
(cliqueu)

Per a donar més autoritat a l’adquisició dels terrenys, es va consultar l’arquitecte de la Real Academia de San Fernando, Sr. Blanco. Amb el seu dictamen i amb els que van emetre els arquitectes Domènech i Estapà, Mariné i Gili, Moncunill, i el metge Manuel Salinas, el 31 d'octubre la  marmessoria va signar, davant del notari Manuel Borrás i de Palau, la compra de dos terrenys situats a Sarrià, propietat de les germanes Josepa i Joana Marqués i Julià. L’any 1892 els pobles del Pla de Barcelona encara no havien estat agregats a la ciutat, i el recinte que ocupava la ciutat era molt reduït per poder trobar un solar en condicions. Recordem, a més, que a les seves darreres voluntats Pau Gil ja donava facultat per construir l’hospital dins o fora de la ciutat.

La primera finca, propietat de Josepa Marqués, tenia una superfície de 19.212,50 m², en la que hi havia una casa amb pou anomenada Casa Barral i, més antigament, Casa de Cors. La venda comprenia 10 plomes d’aigua i un dret de fadiga de 4 plomes més procedents de la mina propietat dels successors del baró de Vallroja. Estava gravada per una hipoteca de 40.000 pessetes a favor de la germana de la venedora, Joana Marqués, que es va cancel·lar al mateix acte; el preu a pagar va ser de 413.216,35 pessetes. La segona finca, amb una superfície de 9.444,65 m², limitava al nord amb l’anterior, i el seu preu de venda va ser de 112.500 pessetes. Ambdues finques procedien de la partició d’una de més gran, formada per cinc designes diferents, que va quedar dividida en dues parts per la construcció de la carretera de Barcelona al poble de Sant Vicenç de Sarrià.

Localització dels terrenys en un plànol de Sarrià de l'època. A la dreta, a sota,
la zona ampliada amb els límits de la finca marcats. A sobre, la seva localització
en un plànol actual (Google Maps).
(cliqueu)

Una vegada adquirits els terrenys, i seguint les disposicions testamentàries de Pau Gil, el 14 de desembre d’aquell mateix any es va publicar al Diario de Barcelona el concurs obert de projectes per a la construcció de l’Hospital de Sant Pau.

En un plec de condicions curiós, s’especificava, entre altres coses, que la construcció havia de ser als terrenys de Sarrià; el cos o cossos de l’edifici havien d’estar en harmonia amb els principis que la ciència mèdica proclamés, agafant com a tipus els millors hospitals de París, Berlín, i altres ciutats; i tenir capacitat suficient per a 200 malalts comuns i 100 malalties infeccioses o incurables, amb els dos sexes separats convenientment. A més havia de comptar amb tot tipus de serveis generals, inclosos els religiosos, i els dispensaris de les visites de malalts havien de construir-se lluny de les habitacions destinades al personal. L’estil de l’arquitectura es deixava a lliure elecció, així com els materials de construcció.

El termini de presentació dels projectes fou de tres mesos a partir de la publicació de l’anunci. Aquests havien d’incloure els plànols, la memòria descriptiva, els càlculs, l’estat d’ubicació i un pressupost general que no havia de superar els dos milions de pessetes. Els marmessors del testament de Pau Gil adjudicarien el premi de 2.500 pessetes al projecte que reunís millors condicions, amb el benentès que amb aquesta quantitat s’adquiria el projecte escollit sense l’obligació d’encarregar-ne la direcció al seu autor; a més, la marmessoria es reservava el dret  a introduir-hi les modificacions que es consideressin oportunes.


Anunci del concurs per a la construcció de l'hospital.
Diari de Barcelona, 14 de desembre de 1898.
(cliqueu)

Finalitzat el termini de lliurament, el tres projectes que es van presentar es van sotmetre a la deliberació del tribunal format pels arquitectes Emili Sala, Pere Falqués i Josep Amargós. L’abril de 1900 aquests van emetre un informe a favor del projecte anomenat “Salud”, obra de Josep Domènech i Estapà, i el van lliurar a la marmessoria el 22 de maig. Així com havien fet per a l’adquisició dels terrenys, però, els marmessors no van trobar suficient el dictamen dels arquitectes i van sol·licitar a les mateixes entitats abans esmentades que cadascuna nomenés un metge per a redactar un informe sobre les condiciones higièniques de l’hospital projectat. La Reial Acadèmia de Medicina nomenà Emerencià Roig i Bonfill; l’Ajuntament a Bartomeu Robert; i l’Hospital de la Santa Creu a Joaquim Duran, els quals el 16 de desembre de 1900, van emetre un dictamen molt raonat, i totalment oposat al dels arquitectes.

Josep Domènech i Estapà, guanyador del concurs.
(cliqueu)


Continua a:
El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (III)

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...