Cerca al bloc

30 de març del 2012

Les variants històriques de l'escut de l'Hospital

L'escut de l'Hospital de la Santa Creu té més de 600 anys d'antiguitat (tants, de fet, com la pròpia institució), i al llarg de la seva història ha sofert múltiples modificacions. No es tracta de modificacions en el sentit estricte, ja que el blasonament es manté, sinó més aviat d'alteracions en el disseny i la presentació, que reflecteixen les modes i els gustos de cada època: canvis en la forma de l'escut, addició de timbres, suports, orles, etc.

Una de les sèries d'impresos ("impresos" també en sentit literal: produïts a l'impremta) més antigues de l'Hospital  són els títols de nomenament de baciners, és a dir, dels responsables de recaptar les almoines. Els baciners gaudien de privilegis especials, de manera que el seu nomenament s'havia d'oficialitzar i ser recollits documentalment. Com a mínim entre 1660 i 1745, i probablement des de molt abans, els documents en qüestió anaven encapçalats per l'escut caironat que veieu a l'esquerra, fidel al que històricament havia ostentat, però limitat per les tècniques del gravat en fusta.

A la segona meitat del segle XVIII, l'escut d'impresos i edictes es substitueix per una representació més florida, consistent en un losange més elaborat, envoltat de filigranes que semblen anunciar les cartel·les que s'adoptaran posteriorment. És també la primera ocasió en què gràficament els pals reials dels quarters del flanc sinistre passen de ser quatre a dos.

Als primers anys del segle XIX, i fins 1820 aproximadament, la decoració que emmarca l'escut pren definitivament la forma de cartel·la, i s'hi incorpora un timbre en forma de corona[*], que sembla ser d'infant o reial oberta. Abandonada definitivament la forma caironada o losanjada, l'escut adopta en aquests moments una forma semicircular apuntada[*], que resultarà molt efímera. Tant la presència de cartel·la com la corona faran fortuna, i es mantindran com a part de l'escut fins ben bé els anys 1980, quan es recupera també la primitiva forma caironada. Pel que fa a la representació del blasonament, la creu de la Catedral pren per primera vegada una forma patent convexada[*]. Els pals reials es mantenen en dos, però amb aquest escut sorgeix una confusió en els seus esmalts.

Durant el segon quart del segle XIX l'escut es representa amb boca ovalada. La corona s'hi manté, i la cartel·la adopta una forma més treballada, incorporant la llegenda "Hospital General de Santa Cruz de Barcelona" orlant l'escut. Com a novetat, s'acompanya d'una branca de llorer a la destra i una de palma a la sinistra, unides amb una cinta. Aquest és el moment en què l'escut de l'Hospital es representa més recarregat; des d'ara, els escuts subsegüents tendiran a la simplificació, si bé les branques de llorer i palma tindran encara una llarga vida.

A la segona meitat del segle XIX la forma ovalada es suavitza, sense arribar a fer-se circular, i la cartel·la s'estilitza fins a ser gairebé imperceptible, excepte per les volutes inferiors; la corona també es simplifica -a partir d'ara perd les perles entre els florons- i les branques es mantenen. Els pals reials tornen a ser quatre, i el convexat de la creu de la Catedral desapareix.

Entre finals del segle XIX i principis del segle XX l'escut adopta una boca d'estil francès, quadrilong amb base arrodonida i punta[*], incorporant un peu amb la divisa "Charitas". Aquestes són les armes que adoptaran com a pròpies les comunitats religioses de l'Hospital. Veiem que la creu de la Catedral recupera la forma patent convexada, i la cartel·la desenvolupa volutes que arriben a abraçar les branques, que ara són de palma a la destra i de lliri a la sinistra. La corona també es manté, amb petites variacions. Cal dir que la incorporació el 1914 de l'Hospital de Sant Pau instituït pel llegat de Pau Gil no té cap reflex als símbols de la institució.

Durant un breu període, entre els anys 20 del segle XX i fins 1935, es torna a l'escut de boca gairebé circular de la segona meitat del XIX amb branques de llorer i palma.

Durant a penes un any, entre 1935 i 1936, en plena Segona República, l'Hospital adopta un escut-segell de forma octogonal allargada, despullada de tot ornament: ni cartel·la, ni branques, ni, naturalment, corona. La creu de la Catedral s'allargassa per a omplir l'espai, i els pals reials es tornen a reduir a dos.

De 1936 a 1938 la Generalitat de Catalunya incauta l'Hospital i en fa Hospital General de Catalunya. Com a institució nacionalitzada, l'Hospital utilitza el segell de la Generalitat republicana.

Immediatament després de la Guerra Civil l'Hospital recupera el seu estatus, i també el blasonament d'abans del 1935, reprenent per segona vegada l'escut gairebé circular amb corona i branques de la segona meitat del XIX. Tot i que posteriorment encara s'adoptaran nous escuts, aquesta variant es seguirà utilitzant d'una o altra manera fins ben entrats els anys 1970.

A la dècada dels 1940 s'utilitza un escut amb una forma més ovalada, però que manté la resta de les característiques de l'escut anterior: la creu patent sense convexar de la Catedral, quatre pals reials, les branques de llorer a la destra i de palma a la sinistra, abraçades per les volutes d'una cartel·la reduïda a la mínima expressió.

A finals de la dècada dels 1960 i durant tots els 1970 es recupera el disseny de l'escut de canvi de segle: boca d'estil francès, la cartel·la amb volutes, la corona, les branques de palma a la destra i de lliri a la sinistra; fins i tot es torna a la forma convexada de la creu de la Catedral. L'únic element que no es recupera és el lema "Charitas", que el 1927 havia estat adoptat com a propi per la Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu.

Entre 1981 i 1998 s'utilitza un escut que recupera la forma caironada per primera vegada des del segle XVIII. Desapareixen branques, cartel·la i corona. Es tracta més aviat d'un segell "de disseny", que ja prefigura l'escut actual en elements com ara la desaparició definitiva del convexat de la creu de la Catedral i la representació de només dos pals reials.

El 1998 s'adopta l'escut-emblema que encara avui dia utilitza l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que manté la forma caironada de l'anterior i introdueix una novetat a la creu de la Catedral, que no només no hi apareix convexada, sinó lleugerament concavada. A diferència dels escuts més antics, però, el nombre de pals queda reduït a dos.

16 de març del 2012

El Pavelló del Càncer

Fa uns dies que l'aspecte del carrer de Sant Quintí ha canviat. Un del seus edificis emblemàtics, el Pavelló del Sagrat Cor, ha estat enderrocat per continuar l'ampliació del nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Construït entre el 1928 i el 1930 per Pere Domènech i Roura, va ser pioner en acollir el tractament del càncer.


El Pavelló del Càncer cap al 1930, vist des del carrer de
Sant Quintí (dalt) i des de l'interior del recinte (baix).
(cliqueu per a veure-les més grans) 

La curieteràpia era utilitzada a l'Hospital de la Santa Creu des dels anys 1920, quan el ginecòleg Àlvar Esquerdo la va introduir al servei de ginecologia del qual n'era Director per assaigs del tractament del càncer, amb el radi que l'associació benèfica "Barcelona-Radium" li prestava un dies al mes. Quan la direcció va passar al Dr. Pujol i Brull aquest va incrementar les reserves de material amb el de la seva propietat, que deixava desinteressadament a les malaltes de la seva sala que ho necessitessin. Tanmateix, l'any 1921 va comprar un potent aparell de rajos X, adquirit a la Casa Prieto de Barcelona. Aquest s'alimentava per un corrent continu que era transformat a través de grans bovines en l'alta tensió necessària per a que els efectes terapèutics anticancerosos fossin realment efectius. Amb el temps, aquest servei exclusiu va donar assistència a tots els departaments de l'Hospital que ho requerien.

Amb la construcció del recinte modernista, l'Administració contemplava la idea de tenir un pavelló independent per al tractament del càncer. Paral·lelament a aquesta preocupació de Santa Creu, el Patronat de Catalunya pro Hospital Asilo de Cancerosos, havia iniciat una campanya per aixecar un edifici amb la mateixa finalitat, però amb una subscripció milionària que no es va arribar a cobrir. Davant del dilema d'haver de renunciar a aquest ideal, es va optar per lliurar la suma recaptada a l’Hospital de la Santa Creu: 121.000 pessetes.

El 29 de juny de 1928, festivitat de Sant Pere, el bisbe de León (Mèxic) Hemeterio Velverde, davant les autoritats, la Junta de l’Hospital, la Lliga contra el Càncer i una multitud de barcelonins, va beneir la primera pedra del pavelló; i una rasa oberta prèviament per als fonaments es va anar omplint de bacines de fang que milers de nens trencaven amb entusiasme infantil. Aquesta bonica festa de les bacines és va repetir el 4 de maig de 1929, amb una enorme afluència de canalla de col·legis barcelonins i de les seves famílies, tot  plegat amenitzat per un selecte concert de la Banda Municipal. Aquestes dues festes, en les quals van participar més de 10.000 nens recaptant amb les seves guardioles, van contagiar moltes persones, que amb la seva aportació van aconseguir que les obres continuessin endavant.

També va ser important la cooperació de la Diputació Provincial amb l'aprovació a dos dels seus pressupostos d’una quantitat respectuosa, així com la generositat de dos anònims "germans fills de Barcelona" que van aportar 65.000 pessetes per a la subscripció del Radi. Amb tot plegat es podria dir que aquest pavelló va ser producte de la generositat de tot Catalunya, ja que la Liga Espanyola contra el Càncer, tot i haver-hi estat  requerida, no va contribuir amb cap quantitat.

Aparell Koch i Stersel per
a radioteràpia profunda.
(cliqueu per a veure'l més gran)
El 4 de maig de 1930 s'inaugurà oficialment el Pavelló del Càncer, que va ser posat sota l'advocació de Sant Miquel dels Sants, sant català i advocat especial contra les malalties canceroses. L’edifici, amb façana i entrada pel carrer de Sant Quintí, tenia inicialment forma de rectangle, una àrea de 1.519 metres quadrats, jardins inclosos, i una superfície edificada de 889 metres quadrats en planta i pis, amb capacitat per a setanta malalts de tots dos sexes.

La planta, dedicada als serveis tècnics, estava dividida en dues ales separades per un espaiós vestíbul. A l'ala nord s'hi trobava la secció de radi, la sala d'operacions i el laboratori clínic; i l'ala sud estava dedicada a la secció de Röentgen, i contava amb dues sales d'irradiació i una d'exploracions, sala de conferències i  museu. Al vestíbul estaven instal·lats els despatxos dels metges, la biblioteca especialitzada, la sala de custòdia amb la caixa de seguretat on es guardava el radi i els materials dels raigs X, i l’oficina administrativa.

Sala de custòdia del radi. A l'esquerra s'hi observa
la caixa de seguretat que contenia el material.
(cliqueu per a veure'l més gran)

La primera planta, a la qual s'accedia per un ascensor, estava destinada a infermeries, separades en dues: la del nord, dedicada al Sagrat Cor, per a dones; i la del sud, dedicada a Sant Miquel dels Sants, per a homes. En totes dues hi havia habitacions de cures amb instal·lació d'aigua destil·lada a vapor i instrumental, serveis de bany i cuina. A més, disposava d'un solàrium per als malalts que podien aixecar-se del llit, amb chaises-longues, taules i aparells de radiotelefonia per a la seva distracció. També contava amb una sala d'operacions pròpia, independent de la del quiròfan central, amb una taula operatòria "Quervain Schärer", bomba aspiradora de líquids i instrumental quirúrgic. Però la organització del servei no era un mecanisme independent de la resta de l'Hospital: els caps de les diversos departaments, excepte dermatologia, hi enviaven els malalts de càncer dels seus dispensaris i els operaven al seu quiròfan si era necessari, per això el quadre facultatiu el formaven metges de diferents especialitats: dermatologia, ginecologia, cirurgia general, urologia i otorinolaringologia.

Vestíbul del pavelló, amb l'ascensor d'accés a la primera planta.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Aquell pavelló va ser fruit de la tenacitat tant de persones anomenades com anònimes; des dels primers assaigs del Dr. Esquerdo fins a la filantropia del Dr. Pujol i Brull, que no va deixar d'insistir fins que no va veure coronats els seus esforços amb l'organització d'un servei de càncer complert; i també com no, de l'alegria i innocència de milers de nens.

2 de març del 2012

La construcció de l'església de l'Hospital

Essent la nota religiosa una de les característiques de l'Hospital de la Santa Creu al llarg de tota la seva trajectòria, al recinte modernista no hi podia faltar una església. Ja el 1916, en traslladar-hi els primers malalts es vetllà no només per la seva cura sanitària, sinó també per la cura espiritual, habilitant una capella provisional al Pavelló del Sagrat Cor (posteriorment anomenat de Sant Salvador, vegeu aquí). El mes de juny d'aquell any l'administrador de torn Francesc Muñoz va beneir l'altar, el sagrari i les imatges.

Però no va ser fins l'any 1923 que es va començar a construir l'església. Justament l'onze de març d'aquell any es col·locava la primera pedra de l'edifici religiós dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, amb modificacions respecte el projecte original per a fer-la més senzilla. Aquestes modificacions van ser contínues fins a la finalització de l'obra, dirigida pel fill de Lluís Domènech, Pere Domènech i Roura, que va ser l'encarregat d'enllestir el conjunt d'edificis a la mort del seu pare, ocorreguda el mes de desembre. L'edifici religiós pretenia donar servei a la comunitat religiosa de germans, als treballadors i al públic en general.

Façana de l'Església a finals dels anys 1920
(cliqueu per a veure-ho més gran)

El 3 de març de 1924 l'arquitecte presentà una nova modificació dels plànols, de la qual els administradors de l'Hospital van considerar que, tot i que la part ornamental estava notablement reduïda, encara s'imposava eliminar més elements decoratius, que eren els que absorbien bona part de la suma destinada a acabar els edificis restants. Domènech i Roura proposà substituir els elements de pedra per maons, i utilitzar pedra artificial per a tots aquells susceptibles de ser substituïts, cosa que es va fer sense desmerèixer el conjunt artístic, que també comprenia les habitacions de la comunitat de germans, del prior i dels vicaris.

Els treballs de construcció van patir diverses aturades per manca de liquiditat. A més, s'havien de finalitzar les obres del Pavelló Central, destinat als serveis de cuina i farmàcia i al convent de les germanes. L'Administració va fixar una xifra per aquestes dues construccions: no es podien sobrepassar els tres milions de pessetes.

El 1928 l'edifici estava gairebé enllestit, però faltava l'habilitació interior. El mes de maig, un benefactor anònim va llegar la quantitat de 50.000 pessetes a l'Hospital amb la voluntat que es destinessin a sufragar els vitralls decorats dels finestrons de l'església, i que a catorze dels que figuraven a les absidioles de la capçalera s'hi representessin les obres de misericòrdia. A més, desitjava que es pavimentés el terra i que, si sobrava alguna quantitat, s'invertís en la col·locació de l'ara de l'altar major.

Vitralls dels finestrons d'una absidiola
(cliqueu per a veure'ls més grans)
Un mes després l'arquitecte presentà un informe per a la inversió d'aquest llegat. El paviment i la seva col·locació representaven 8.000 pessetes; la construcció dels vitralls, 18.000; a més es construirien l'altar major, on s'hi veneraria la Santa Creu, es reconstruirien dues petites ares procedents de l'església de Sant Llàtzer, que es destinarien al culte de Santa Elena i Sant Pau, i es realitzarien dos altars menors dedicats respectivament al Sagrat Cor de Jesús i a la Immaculada Concepció. Com a materials s'emprarien alabastre i marbre per a l'altar major, i fusta tallada per a les imatges.

L'altar major de l'església de l'Hospital, amb el crucifix de Llimona
(cliqueu per a veure'l més gran)

La realització dels treballs es van encarregar directament als industrials. Vídua d'Elies Peris va subministrar la ceràmica; Rigalt, Granell i Cia es va encarregar de la realització dels vitralls; i Pere Bartrolí del marbre i la pedra d'alabastre. Dels seus tallers, seguint les instruccions i els dibuixos de Pere Domènech, van sortir l'altar major i els dos bellíssims púlpits sostinguts pel bou i el lleó, representant els evangelistes Sant Lluc i Sant Marc.

Púlpits de Pere Bartrolí, representant Sant Lluc i Sant Marc
(cliqueu per a veure'ls més grans)

El crucifix de Josep Llimona
(cliqueu per a veure'l més gran)
La Santa Creu havia de presidir l'altar major, i amb el que restava de la quantitat del llegat anònim l'Administració va encarregar a Josep Llimona la realització d'un crucifix de 3 metres. Aquest va reduir considerablement el seu preu i el va limitar a 4.000 pessetes.

El 16 de gener de 1930, a les 11 del matí, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va ser inaugurat pel rei Alfons XIII. Dues hores abans, a les 9, l'Església Pública de l'Hospital havia estat beneïda pel bisbe de la diòcesi, el Dr. D. Josep Miralles i Sbert, assistit per diverses autoritats eclesiàstiques i el clergat de l'Hospital i l'Institut Mental. Al llarg d'aquesta cerimònia, i segons el ritual, totes les representacions i convidats van haver d'esperar fora de l'església.

Només una nota anecdòtica, que ha corregut de boca en boca: la representació del bou del púlpit tenia unes boniques i enormes banyes, que pel que sembla molestaven a algú quan hi passava. Una d'elles, la que dóna al passadís central, va ser podada. Quan? Com? Això es un secret que ja forma part de la història...
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...