Cerca al bloc

21 de desembre de 2012

El pavelló de ginecologia

El pavelló de ginecologia en una perspectiva del recinte hospitalari.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Domènech i Montaner, al seu projecte original per a l'Hospital, havia previst un pavelló de dos pisos per al sector sud-oest (dones, malalties no infeccioses) destinat a ginecologia. S'havia de situar contigu a l'avinguda central que travessava el recinte d'est a oest, més amunt d'on actualment es troba el pavelló de l'Assumpció.

En vermell, el pavelló de ginecologia dins el
recinte hospitalari projectat originalment.
L'estructura general havia de ser similar a la d'altres pavellons de dos pisos, com el de Montserrat, construït també per Domènech i Montaner. Així, constava d'una planta semi-soterrada per a laboratoris, ventilació i reserva; i dos pisos amb sala de malalts. Amb tot, però, existien diferències respecte els altres pavellons d'aquest tipus, especialment amb el seu simètric del sector masculí.

La primera diferència la trobem en un cos frontal lleugerament més curt. Aquesta circumstància no n'afectava la façana principal, que és anàloga a la resta de pavellons (amb torre d'aigua, rotonda, i balcó al primer pis), però sí en limitava les estances interiors, que es redueixen al vestíbul, les sales de dia (a la rotonda), els despatxos mèdics, una cuina i un bany. El cos posterior, en canvi, era més llarg, cosa que permetia encabir-hi vuit sales d'aïllament, tres sales d'operacions i l'oficina de guàrdia. Aquesta diferència de longitud obligava a reduir la mida de les sales d'infermeria, de 24 llits cadascuna, per tal de mantenir la longitud total del pavelló.

Comparació entre les plantes del pavelló de ginecologia i els altres pavellons de dos pisos.
(cliqueu)

La diferència més notable, però, era la presència d'unes garites sobresortints a les façanes laterals. Aquestes, col·locades als espais entre les finestres, allotjaven cadascuna un W.C. accessible des de la mateixa sala d'infermeria, com dictaven els cànons mèdics de l'època. A la sala de la planta baixa n'hi havia un per cada dos llits, i un per a cada sis al primer pis; d'aquí que al cos frontal no s'hi projectessin uns banys que sí són presents a altres pavellons.


Aquest pavelló no s'arribà a construir, i el servei de ginecologia s'instal·là finalment al pavelló de la Mercè. Amb aquest model us presentem el seu aspecte a partir dels plànols del projecte original. Clicant la imatge de sobre podeu fer-lo girar per a veure'l des de tots els costats.

7 de desembre de 2012

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (III)

La reorientació del projecte

Davant del controvertit dictamen del tribunal mèdic, tan desfavorable al projecte que el tribunal d'arquitectes havia seleccionat com a guanyador del concurs convocat, la marmessoria, preocupada per si li havia de lliurar o no el premi, es va veure amb la necessitat de consultar amb els advocats Manuel Duran i Bas, Manuel Planas i Casals, i Joaquim Almeda. El 12 d’abril de 1901, aquests van dictaminar el pagament del premi al guanyador, Domènech i Estapà, que el va rebre el 20 de maig.

Vet aquí, doncs, que la marmessoria es trobava amb un gran dilema. D'una banda, l’informe dels doctors Robert, Roig i Duran, autoritats en la matèria, no eren entusiastes del terreny adquirit, i menys encara dels plànols presentats, en pugna amb els arquitectes. De l'altra, l’opinió pública i la Junta Provincial de Beneficència mostrava una actitud hostil, que va donar peu a la promulgació de diverses Reials Ordres, contradictòries entre sí, que feren perdre als gestors del testament un temps preciós, entre respostes i gestions a Madrid en defensa dels seus drets. En vista de tot això, es va resoldre tornar a reunir la Junta Assessora, constituïda el 1898, per traçar definitivament una línia a seguir. En sessió de 8 de maig de 1901 se'n van nomenar dos nous membres: Leopold Gil, nebot del testador, per defunció del canonge Valentí Basart; i l’arquitecte Enric Sagnier, per renúncia de Josep Domènech i Estapà.

Leopold Gil i Llopart                          Enric Sagnier i Villavechia
(cliqueu per a veur-ho més gran)

Després de diverses reunions celebrades amb la marmessoria, aquesta va manifestar el seu desig de no procedir a cap despesa sense assegurar abans la finalització de l’obra, per bé que la Junta ho rebutjà per por de ser acusats de negligents. Davant d'aquesta postura, que aleshores semblava insuperable, i per a assegurar la bona marxa del projecte, s'acordà reprendre'l de bell nou, però aquest cop d'acord amb l’entitat o corporació que hagués de gestionar l’hospital.

En una de les seves clàusules testamentàries, Pau Gil deia:
Quan estigui completament enllestit l’Hospital i feta la instal·lació necessària, es procedirà llavors pels marmessors al seu lliurament i donació, en representació meva, a la municipalitat de Barcelona, o altra corporació que estimin ompli amb més seguretat l’objecte que em proposo, el qual és que pugui en tot moment el desgraciat ser acollit a l’asil que li sigui destinat. Es pot entendre que la donació serà únicament feta de l’edifici i els terrenys sense més, ja que els arbitris per fer front a les atencions de l’Hospital, els deurà procurar la Municipalitat o altra corporació que s’encarregui de la seva direcció.

Seguint els termes citats, primer es van iniciar gestions amb l’Ajuntament de Barcelona, i resultant aquestes negatives, es va entrar en contacte amb la Junta Administrativa de l’Hospital de la Santa Creu. Així, a la sessió celebrada per la Junta el 15 de maig de 1901, Leopold Gil va proposar complir amb exacta fidelitat la voluntat del testador: en primer lloc, dirigir una comunicació a l’Excel·lentíssim Senyor Alcalde de Barcelona, preguntant si l’Ajuntament es podria encarregar, arribat el dia, del manteniment de l’Hospital de Sant Pau; i en segon lloc, donat que oficiosament ja se'n coneixia la seva negativa, continuar amb certa activitat les gestions amb el vell Hospital de la Santa Creu.

Comunicació a l'Alcaldia del 17 de maig
(cliqueu)
Seguint aquest acord, dos dies després, el 17 de maig, la marmessoria es dirigeix a l’Ajuntament pregant-li manifesti si una vegada construït l’edifici, estava disposat a encarregar-se del seu manteniment i a sufragar-ne totes les despeses, d'acord amb el que havia ordenat el seu fundador. La resposta va arribar el 7 de juliol: l’Ajuntament feia constar el seu reconeixement per l’oferiment, i pel que es referia a fer-se càrrec del manteniment, prendria una resolució quan arribés el cas concretament establert a la clàusula testamentària.

La Junta no esperava aquesta resposta, que la col·locava davant la impossibilitat de dur a terme de forma satisfactòria la voluntat del testador. Des de bon principi, la marmessoria comprengué la necessitat d'entendre's amb l’entitat que hauria d’encarregar-se del manteniment de l’hospital i d'arribar-hi a un acord sobre  les condicions: l'emplaçament, les condicions d’higiene, la capacitat, forma i distribució, la facilitat d’accés, etc. Aquest mutu acord amb l’entitat que es convingués, vinculat a la seva prèvia acceptació de l'hospital, era tan necessari que sense ell es podien malmetre els fins del testador.

Essent molt poques les corporacions de Barcelona que podien fer front a les abundants despeses que suposava el manteniment d’un hospital de la importància de Sant Pau, no s'ha de veure com un excés exagerat de zel l'interès dels marmessors per assegurar-se la futura conservació de l’obra abans de començar els treballs. Ben al contrari, la prudència aconsellava procedir amb molt de tacte, sense obrar amb lleugeresa, buscant un acord previ amb alguna d’aquestes entitats per a tenir la seguretat que, un cop enllestit l’edifici, aquest no acabés abandonat, sense que ningú volgués fer-se’n càrrec.

La Junta comprenia els motius pels quals l’Ajuntament ajornava una resposta definitiva: la despesa que un assumpte d’aquest tipus representava per a l’erari municipal, i el considerable gravamen que implicava fer-se càrrec d'aquest important servei. Però tampoc es podia incórrer en la irresponsabilitat d’utilitzar els milions que li pertanyien en la construcció d’un edifici sense tenir l’absoluta seguretat que aquest no seria un equipament més, sinó un hospital on els malalts serien degudament acollits i curats, tal com era la voluntat del testador.

Per totes aquestes raons, la Junta es va considerar deslligada de tota obligació amb l’Ajuntament i va donar per retirada l’oferta del 17 de maig, a no ser que el consistori mantingués el compromís, durant tot el present any 1901 i fins que s'acabés l’Hospital de Sant Pau, d’encarregar-se del seu manteniment i a sufragar-ne totes les despeses. En cas que així ho fes, es pregava a l’Alcalde que nomenés una comissió que, conjuntament amb la marmessoria, s’hauria d'ocupar que la fundació de Pau Gil i Serra fos ben aviat un fet.

Després d’aquesta reflexió, i davant la necessitat de dur a terme l’empresa, el 21 de juny Manuel M. Sivatte es va dirigir per escrit als Administradors de Sant Creu, havent estimat que aquesta era l’entitat més indicada. En aquella carta se'ls exposava que la marmessoria, seguint les seves atribucions i a l’objecte d'obtenir el major partit possible del llegat en benefici dels pobres, havia projectat lliurar l’hospital a l’Administració de l’Hospital de la Santa Creu. Al mateix escrit se'ls comunicava que a tal efecte s'havia adquirit un terreny a Sarrià per aixecar-hi l’edifici, sense perjudici d’edificar-lo en un altre lloc que aquella administració designés; s’entenia que si aquesta corporació havia de fer-se càrrec de l’hospital, era just que es poguessin atendre els seus desitjos i conveniències sobre el lloc on havia d’estar situat. En nom de la marmessoria, el Sr. Sivatte també va demanar que, previ estudi, l’Administració de Santa Creu manifestés si acceptava l’oferiment.

Oferiment de la marmessoria a Santa Creu, 21 de juny de 1901.
(cliqueu)

Sense fer-se esperar, el mateix 21 de juny va arribar la resposta de Santa Creu, comunicant la decisió presa en Junta de 19 d’abril d’acceptar l’oferta, així com el compromís de mantenir l’hospital un cop edificat, sempre que la construcció es dugués a terme en els terminis disposats pel testador i s’aixequés als terrenys contigus als que l’Hospital ja tenia a la ciutat, concretament al paratge anomenat de la Travessera, a la barriada de Sant Martí de Provençals.

Localització i ampliació del paratge de la Travessera en un plànol de l'època
(cliqueu)

23 de novembre de 2012

Un hospital laic a la ciutat de Barcelona, en plena edat mitjana

El meu interès per la història de la pobresa i l'aplicació de la caritat en els temps medievals em va portar fins a l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Allí vaig trobar el document fundacional de l'Hospital de la Almohina o de la ciutat de Barcelona, anomenat així per desig exprés de Pere Desvilar, el seu fundador. Després de llegir aquest document, em vaig replantejar tot allò que sabia sobre els hospitals medievals, la pobresa i la caritat a l'Edat Mitjana, i la forma en què fins aquest moment l'havia concebut.

Vista actual del Carrer Lledó, núm. 7.
(cliqueu per a veure-la més gran)
Aquesta fundació deixava palesa la voluntat expressa del fundador, el seu desig que la seva obra fos laica i que després de la seva mort estigués en mans de les autoritats civils de la ciutat de Barcelona. Què podia generar una acció d'aquest nivell en una societat on tot estava imbuït per la religió? Alguna cosa extraordinària havia d'haver succeït... Pere Desvilar va viure en una època de canvis, de lluites per la conquesta del poder i dels drets. Va ser protagonista de la defensa de les llibertats; tant, que va veure compromesa "la seva salut espiritual" en aquestes decisions.

Podríem dir que Pere Desvilar provenia d'una família amb certa rellevància. Entre els seus membres trobem un espaser, un ardiaca i un canvista. La seva riquesa i la seva posició personal dins les institucions de la ciutat de Barcelona es devien a la seva condició d'armador de vaixells, escenari que li permetia estar prop del rei i en situació d'accedir als àmbits de poder.

Va estar casat amb Blanca, la qual és citada com a cofundadora al Llibre Antich, on hi ha registrada la donació que fa per la construcció de l'edifici on posteriorment es fundarà l’hospital. També se l'anomena al seu testament, com hereva de l'usdefruit de la casa familiar que tenien a la Baixada de Viladecols, avui Carrer Lledó, núm. 7. No van tenir fills o al menys això és el que s’extreu de la lectura del seu testament, datat al 1311. Pere va designar el seu germà, Jaume Desvilar, com hereu universal, i aquest a la seva filla Francesca Desvilar, casada amb un comerciant de la ciutat de Barcelona, Bernat Benet.

Pere Desvilar va ser Conseller de la Ciutat de Barcelona  els anys 1290, 1296, 1303, 1308, 1309 i 1310. Segons consta a les Rúbriques de Bruniquer[*], va participar a les Corts de Barcelona l'any 1299 i a les celebrades a Lleida  l'any 1301. Podem intuir el seu compromís i responsabilitat amb el seu càrrec. Hi havia estat des del principi, des del moment en què les accions estratègiques, polítiques i econòmiques havien generat al rei la necessitat de concedir privilegis reials a la ciutat de Barcelona.

Barcelona al voltant del 1300. Font: ContraTAEDIUM.
(cliqueu)

El gran creixement urbà de Barcelona es veia reforçat per les decisions reials per enfortir-se davant la noblesa, la qual cosa consolidava la naixent oligarquia urbana i, conseqüentment, aquesta nova força institucional de la municipalitat. Després del Recognoverunt Proceres[*] la ciutat confirmava la seva autonomia i, a poc a poc, intentava desfer-se de les poques infiltracions feudals que persistien en el costum. Donada la situació que es continuava vivint per l'incompliment dels mandats fets, segueixen renovant-se les mateixes publicacions. En aquestes dates, el Rei Jaume II havia manat dues vegades respectar les normatives del lluïsme[*], donades pel seu pare, Pere II, i el seu germà, Alfons II. Ja es donaven els plets davant els notaris i el compliment de la Pragmàtica per evitar que els eclesiàstics no exercissin la notaria.

Davant aquest creixement urbà, econòmic i polític, Barcelona necessitava uns elements arquitectònics que reflectissin el seu poder amb una imatge imponent de les seves muralles, les seves torres i els seus merlets, però abans de res no podien faltar els grans campanars d'una catedral, una catedral gòtica símbol de poder, desenvolupament i modernitat. En aquests moments, a la seu episcopal de Barcelona s'hi trobava Fra Bernat Peregrí, frare franciscà "orgullós de la seva pobresa i zel pastoral". Tot i que la falta de recursos era de domini públic, va decidir emprendre l'obra de la construcció de la nova catedral. Per decret del 7 de maig de 1298 fra Bernat ordenà "que tots els fruits dels beneficis vacants en tota la ciutat i diòcesi s'apliquessin durant deu anys a la fàbrica". Així, el dia 1 de maig de 1299 el rei Jaime II col·locava la primera pedra de la nova catedral, l'obra de la qual s'iniciava per l'absis. Aquesta primera fase va arribar fins a la nau.

Testimoni de l'inici de la construcció de la Catedral durant el regnat de  Jaume II.
Inscripció sobre el portal de Sant Iu.
(cliqueu)

Fra Peregrí va morir el 25 de març de 1300. El succeí Ponç de Gualbes el 1303. El primer document emès per Ponç de Gualbes, tal com consta en l'apèndix documental de l'Episcopologi, és l'edicte del 4 de març de 1302 concedint indulgències a tots aquells que contribuïssin amb les seves almoines a l'obra de la catedral. El bisbe va enviar pels pobles de les diòcesis "cuestores autoritzats", que tindrien deu dies d'indulgència per dia dedicat a recollir almoines, que s'haurien de col·lectar abans de la lectura de l'Evangeli de cada missa major. A més, exhortava els fidels a aportar materials com ara "fusta i pedra, o un obrer durant un any."

El bisbe va repetir l'edicte en llengua materna el 1305. A més, "recomanava" els fidels que ingressessin a la confraria de Santa Eulàlia per afavorir l'obra de la catedral. Va trobar l'ajuda d'altres bisbes i del mateix papa, però tot i així no va ser suficient i el bisbe va haver de pensar en altres fonts d'ingressos: els eclesiàstics van apujar el pagament del lluïsme del 10% al 33%.

Privilegi Recognoverunt Proceres, concedit per
Pere II als ciutadans de Barcelona el 1284.
Font: Arxiu de la Corona d'Aragó.
(cliqueu)
Després del Recognoverunt Proceres, la ciutat confirmava la seva autonomia, i a Barcelona i el seu hort i vinyet es pagava per lluïsme solament el 10%, marcat per mandat real (es coneixia per hort i vinyet el límit jurisdiccional de les parròquies de la ciutat més les de Santa Maria de Sants, Sant Vicenç de Sarrià i Sant Martí de Provençals: "ço es de Mungat tro a Castell de Fels e de Muncada e de lo loch de Finestrelles e del loch de Col de Cerola e de la Gavarre e del Vayll Vidrera e de la villa dels Molins Royals del Lobregat tro a xv leguas dins la mar"). Els Consellers rebutjaren les pretensions dels eclesiàstics i es negaren al fet que els ciutadans paguessin el lluïsme per ells requerit, que a aquestes alçades ja anava del 33% al 50%.

Davant la negativa dels eclesiàstics a acceptar les condicions imposades, el rei dirigí una nova Pragmàtica al governador de Catalunya, donada a Uncastillo (Saragossa) el 31 de maig de 1302 (2 de les calendes de juny). El 14 d'agost de 1304, a la ciutat de Barcelona, els Consellers van ordenar pregonar i publicar un ban contra els eclesiàstics; entre ells hi era Pere Desvilar. Així es va iniciar el que es va anomenar el "Conflicte del Lluïsme a la ciutat de Barcelona i el seu Hort i Vinyet". Aquest conflicte es va allargar durant diversos anys, però el seu moment més àlgid fou entre els anys 1304 i 1310. El Bisbe Ponç de Gualbes realitzà diverses crides als "deutors" perquè paguessin el lluïsme que els corresponia als senyors eclesiàstics, però sense obtenir resposta. El febrer de 1304 es va publicar un edicte sobre la població de Barcelona, el seu hort i vinyet, aplicant la Constitució Tarraconense contra invasors.

Aquesta Constitució es va dictar l'11 d'agost de 1294 a Lleida, durant el tercer concili de l'Arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello. Tenia com a objectiu garantir les immunitats i llibertats de l'Església i castigar els invasors i raptors dels béns eclesiàstics, així com a tots aquells que atemptessin contra els prelats i persones religioses, per mitjà de les seves "armes eclesiàstiques", com eren l'Interdicte i l'Excomunió. La Constitució es va aplicar des del 25 de juny de 1304 a tota la ciutat de Barcelona i el seu hort i vinyet, que va veure com es tancaven les portes de les esglésies i les parròquies; i va ser ratificada al quart Concili, celebrat també a Lleida, el 23 de febrer de 1305, i també presidit per l'Arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello, on  a més es confirmava l'actuació del Bisbe i de l'Ardiaca de Barcelona.

En aquesta ratificació també s'hi excomunicava 16 ciutadans. Els primers quatre enumerats eren els promotors del desacord: Pelegrí Tast, Francesc de Santa Oliva, Pere de Serreda i Guillem de Pera. Els dos següents són un argenter, Guillem de Corts, i un mercader, Bernat de Sala. Després, quatre Consellers que es deia que van animar i van signar el ban contra els eclesiàstics: Pere Desvilar, Ramon Pere de Fivaller, Bernat d'Om i Bernat de Ermengol. I finalment, sis col·laboradors més: Arnau Roig, Bonanat de Pera i Jaume de Montjuïc, advocats; Miquel d'Antiga i Francesc de Vila, notaris de Barcelona; i Jaume Llull.

Pere Desvilar, doncs, va viure el Conflicte del Lluïsme en primera persona. Probablement, en el moment de rebre la notícia de l'excomunió, el primer que pensaria seria en la mort, que li era propera, i en com enfrontar-s'hi.

Representació de l'Hospital de l'Almoina o
de Santa Marta amb el seu escut.
"Llibre de Taula" de l'Hospital, 1674.
(cliqueu)
El 31 d'octubre de 1310 el Rei Jaume II i Don Pedro, Bisbe de València, dictaria la Sentència Arbitral de les Constitucions de Catalunya, per la qual es resoldria finalment la situació que s'havia generat a causa del cobrament del lluïsme. La sentència, que es donà a conèixer al palau real barceloní, regulava el lluïsme deixant-lo així: dins la ciutat de Barcelona, la setena part del preu de venda; i al seu hort i vinyet, la cinquena part. L'Interdicte i l'Excomunió sobre la ciutat de Barcelona i els seus habitants no s'aixecaria fins el 28 d'octubre de 1310, quan el bisbe Ponç de Gualbes llegís la Pragmàtica dictada pel rei al cor de la Seu i es declarés satisfet amb el desenllaç del Conflicte del Lluïsme.

Desvilar difícilment hauria pogut trobat el penediment o la forma de reparar el dany causat, ja que ell solament complia amb allò que havia promès defensar. No obstant això, ell sí tenia un camí per a la seva salvació espiritual, i era el de l'almoina i la caritat. Així, el 20 d'abril de 1308 Pere Desvilar va fundar l'"Hospital de l'Almohina" o "de la Ciutat", una institució que s'ocuparia dels pobres de Jesucrist. Podríem veure en la fundació d'aquest Hospital una resposta a la duresa de la pena imposada. La forma en què va ser creada aquesta fundació ens deixa una escletxa per veure no tan sols la recerca de la salvació de la seva ànima, sinó probablement també la seva ràbia contra els clergues. Els pobres eren un problema real i creixent a la Barcelona baixmedieval, els rodamons i captaires es trobaven per tots els seus racons; si més no, això és el que es percep de la documentació que es conserva als arxius de la ciutat.

Còpia autèntica del testament
de Pere Desvilar.
(cliqueu)
Va deixar instituïts a quatre pobres del seu llinatge i, abans de res, el més interessant de tot és que va deixar clarament disposat a l'acta de fundació de l'hospital "que aquest hospital anés regit, governat i administrat perpètuament pels Consellers de la Ciutat de Barcelona i en defecte d'això pels Consellers del Consolat del mar, i en defecte d'això pels Prohoms laics de la mateixa ciutat, [...] i que mai anés sota règim d'algun Diocesà o una altra persona eclesiàstica". També deixà estipulat que els pobres mengessin una vegada cada dia, "tots en la mateixa taula, un pa cuit de divuit unces, una sisena part d'un quarter de vi de Barcelona, fort no aiguat, una cinquena part d'una lliura carnissera de carn de be o la quarta part de carn de vedella o de bou; i en dia d'abstinència un diner de peix o de formatges o d'ous, i una ració de cuinat, bé i decentment cuit". Aquest hospital va sobreviure a la Guerra de Successió del 1714, i va perviure fins l'any 1840-1841, quan finalment es va unir definitivament l'Hospital de la Santa Creu.

La creació de noves formes d'expressió religiosa específiques per a la societat urbana va ser clau en les noves formes de devoció i en la inclusió de noves estructures econòmiques i socials a la societat baixmedieval en el camp religiós i en el de la caritat laica. Els frares mendicants, franciscans i dominics, van exercir un paper crucial en el desenvolupament de la pietat laica i la pietat entre laics. Les bones obres es van convertir en molts casos en la clau per a justificar l'acumulació de diners. Tant els mercaders com els ciutadans honrats i la burgesia disposaven de mitjans econòmics que invertien en funcions assistencials, encara que sempre sota la tutela de l'Església. D'aquí la importància i la singularitat d’aquesta fundació, clarament marcada per les situacions viscudes pel seu fundador. Caritat dirigida als pobres de Jesucrist, caritat per amor a Deu sí, però laica.

María Piedad Espitia Molina
Historiadora

* Text extret del meu Treball de Doctorat de la Universitat de Barcelona "Món medieval i modern. Últimes línies de recerca"

9 de novembre de 2012

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (II)

Primeres gestions dels marmessors

Encara que Pau Gil nomenà Edmond Sivatte i Josep Ferrer i Vidal com a marmessors, no foren aquests els que durien a terme les seves instruccions: Josep Ferrer va morir abans que el testador, i Edmond Sivatte, degut a la seva avançada edat i amb una salut delicada, va renunciar al càrrec el 2 de maig de 1896 en favor del seu fill, Manuel M. Sivatte i Llopart.

Manuel Maria Sivatte i Llopart (encerclat) en una fotografia familiar.
(cliqueu per a veure-la més gran)

La substitució de Ferrer i Vidal fou una mica més complicada: la seva filla primogènita era Josepa Concepció, monja del Monestir de Pedralbes, que va morir el gener de 1900; la seguia el seu germà Josep, que el 4 de maig de 1896 també va renunciar al·legant els molts càrrecs i ocupacions que tenia. Finalment fou un tercer fill, Joan Ferrer-Vidal i Soler, qui va acceptar fer-se càrrec de la marmessoria de Pau Gil en substitució del seu pare.

Pedro Gil y Moreno de Mora.
Arxiu de la Família Gil Moreno de Mora Martínez.
(cliqueu)
Com una de les primeres gestions, els marmessors hagueren d'intervenir en el procés d'impugnació de nul·litat del testament per part del nebot del testador, Pedro Gil y Moreno de Mora, fill del germà gran de Pau Gil, que no havia estat esmentat al document. Aquest acte donà lloc a un llarg litigi en qual intervingueren els lletrats Manuel Duran i Bas, Manuel Planas i Casals, Joaquim Almeda i Xavier Tort. Gràcies a l’actuació dels marmessors, es va poder arribar a un conveni, salvant en un primer moment la gestió del nou hospital. Més tard, a París, Pere Gil va continuar la seva acció davant dels tribunals francesos, i novament es va arribar a un acord entre els legataris i els presumptes hereus “ab intestato” sense perjudici pels interessos de la fundació. Aquest litigis van obligar els marmessors a llargues estades a Paris: Manuel M. Sivatte hi va romandre un any i mig, i Joan Ferrer-Vidal uns set mesos. En no haver procedit els marmessors a fer el canvi de moneda fins a tancar els litigis, aquest retard en la realització del projecte va comportar un augment en el capital de quasi nou-centes mil pessetes. Així, finalment, una vegada solucionat el problema, la marmessoria va poder començar a complir les instruccions de Pau Gil.

En primer lloc, i seguint les disposicions testamentàries, va procedir a la creació d’una Junta Assessora per a l’adquisició dels terrenys. El 26 d’agost de 1898 van sol·licitar a la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia, a l’Ajuntament de Barcelona i a la Junta Administrativa de l’Hospital de la Santa Creu que cadascú nomenés una persona idònia per a decidir sobre les condicions higièniques i sanitàries que havien de reunir els terrenys. Van ser escollits els senyors Manuel Salinas, metge; Josep Domènech i Estapà, arquitecte i catedràtic de la Facultat de Ciències de Barcelona; i el canonge Valentí Basart, Administrador de l’Hospital de la Santa Creu.

El divendres 30 de setembre es va publicar als diaris de Barcelona l’anunci de concurs públic per a l’adquisició dels terrenys. Aquests havien d’estar situats a l’interior de la ciutat, o fora d’ella però a les seves rodalies; havien de tenir una extensió mínima de 500.000 pams² edificables (uns 22.000 m² aproximadament) formant un únic solar, sense carrers que el travessessin, ni solució de continuïtat. Les proposicions, signades pels propietaris dels terrenys o pels seu legítims apoderats i acompanyades d’un plànol i dels títols de propietat, serien admeses fins el 8 d’octubre al despatx del senyor Joan Ferrer-Vidal, al carrer de Fontanella, núm. 46. En total es van presentar 48 proposicions, que es van sotmetre a la comissió.

Anunci del concurs d'adquisició de terrenys. Diari de Barcelona,
divendres 30 de setembre de 1898.
(cliqueu)

Per a donar més autoritat a l’adquisició dels terrenys, es va consultar l’arquitecte de la Real Academia de San Fernando, Sr. Blanco. Amb el seu dictamen i amb els que van emetre els arquitectes Domènech i Estapà, Mariné i Gili, Moncunill, i el metge Manuel Salinas, el 31 d'octubre la  marmessoria va signar, davant del notari Manuel Borrás i de Palau, la compra de dos terrenys situats a Sarrià, propietat de les germanes Josepa i Joana Marqués i Julià. L’any 1892 els pobles del Pla de Barcelona encara no havien estat agregats a la ciutat, i el recinte que ocupava la ciutat era molt reduït per poder trobar un solar en condicions. Recordem, a més, que a les seves darreres voluntats Pau Gil ja donava facultat per construir l’hospital dins o fora de la ciutat.

La primera finca, propietat de Josepa Marqués, tenia una superfície de 19.212,50 m², en la que hi havia una casa amb pou anomenada Casa Barral i, més antigament, Casa de Cors. La venda comprenia 10 plomes d’aigua i un dret de fadiga de 4 plomes més procedents de la mina propietat dels successors del baró de Vallroja. Estava gravada per una hipoteca de 40.000 pessetes a favor de la germana de la venedora, Joana Marqués, que es va cancel·lar al mateix acte; el preu a pagar va ser de 413.216,35 pessetes. La segona finca, amb una superfície de 9.444,65 m², limitava al nord amb l’anterior, i el seu preu de venda va ser de 112.500 pessetes. Ambdues finques procedien de la partició d’una de més gran, formada per cinc designes diferents, que va quedar dividida en dues parts per la construcció de la carretera de Barcelona al poble de Sant Vicenç de Sarrià.

Localització dels terrenys en un plànol de Sarrià de l'època. A la dreta, a sota,
la zona ampliada amb els límits de la finca marcats. A sobre, la seva localització
en un plànol actual (Google Maps).
(cliqueu)

Una vegada adquirits els terrenys, i seguint les disposicions testamentàries de Pau Gil, el 14 de desembre d’aquell mateix any es va publicar al Diario de Barcelona el concurs obert de projectes per a la construcció de l’Hospital de Sant Pau.

En un plec de condicions curiós, s’especificava, entre altres coses, que la construcció havia de ser als terrenys de Sarrià; el cos o cossos de l’edifici havien d’estar en harmonia amb els principis que la ciència mèdica proclamés, agafant com a tipus els millors hospitals de París, Berlín, i altres ciutats; i tenir capacitat suficient per a 200 malalts comuns i 100 malalties infeccioses o incurables, amb els dos sexes separats convenientment. A més havia de comptar amb tot tipus de serveis generals, inclosos els religiosos, i els dispensaris de les visites de malalts havien de construir-se lluny de les habitacions destinades al personal. L’estil de l’arquitectura es deixava a lliure elecció, així com els materials de construcció.

El termini de presentació dels projectes fou de tres mesos a partir de la publicació de l’anunci. Aquests havien d’incloure els plànols, la memòria descriptiva, els càlculs, l’estat d’ubicació i un pressupost general que no havia de superar els dos milions de pessetes. Els marmessors del testament de Pau Gil adjudicarien el premi de 2.500 pessetes al projecte que reunís millors condicions, amb el benentès que amb aquesta quantitat s’adquiria el projecte escollit sense l’obligació d’encarregar-ne la direcció al seu autor; a més, la marmessoria es reservava el dret  a introduir-hi les modificacions que es consideressin oportunes.


Anunci del concurs per a la construcció de l'hospital.
Diari de Barcelona, 14 de desembre de 1898.
(cliqueu)

Finalitzat el termini de lliurament, el tres projectes que es van presentar es van sotmetre a la deliberació del tribunal format pels arquitectes Emili Sala, Pere Falqués i Josep Amargós. L’abril de 1900 aquests van emetre un informe a favor del projecte anomenat “Salud”, obra de Josep Domènech i Estapà, i el van lliurar a la marmessoria el 22 de maig. Així com havien fet per a l’adquisició dels terrenys, però, els marmessors no van trobar suficient el dictamen dels arquitectes i van sol·licitar a les mateixes entitats abans esmentades que cadascuna nomenés un metge per a redactar un informe sobre les condiciones higièniques de l’hospital projectat. La Reial Acadèmia de Medicina nomenà Emerencià Roig i Bonfill; l’Ajuntament a Bartomeu Robert; i l’Hospital de la Santa Creu a Joaquim Duran, els quals el 16 de desembre de 1900, van emetre un dictamen molt raonat, i totalment oposat al dels arquitectes.

Josep Domènech i Estapà, guanyador del concurs.
(cliqueu)


Continua a:
El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (III)

26 d’octubre de 2012

Hospital de Sant Pau. Geología, banca y el rescate de la palmera

Desde hace años, los banqueros de este país, y los del resto del mundo, se han dedicado a invertir sus ganancias en complejos productos financieros, opacos para el resto de los mortales, que paradójicamente los han pagado, reservándose opulentos sueldos, indemnizaciones y jubilaciones en un entramado de cuentas abiertas en paraísos fiscales de países sin escrúpulos. Poco o nada de estos beneficios revierten en el crecimiento económico de su tierra.

En contadas ocasiones, ahora y antes, alguno de ellos, cercano al final de la vida, cree que debe reconciliarse consigo mismo, y en un ciego ataque de altruismo decide devolver a la sociedad parte de sus rendas.

Pau Gil fue un banquero nacido en Barcelona, que desarrolló su negocio en París, ayudado en parte por la flota de 28 barcos que heredó de su padre. Invirtió en minería y ferrocarriles, y nunca se casó. En su testamento, legó la mitad de su fortuna a sus numerosos y felices sobrinos, ya que tenía diez hermanos (evidentemente los sobrinos desearon no tener tantos primos), mientras que la otra mitad: más de 3 millones de pesetas de 1.896, decidió donarlas para construir un nuevo hospital en Barcelona. La única condición fue que llevara su nombre, y aunque no sé si el hombre era un santo, de ahí nació el Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Se compraron unos solitarios terrenos de la finca de Can Xifré, en el límite norte del ensanche de Cerdà, en un espacio de 9 Ha. comprendido entre los torrentes de Can Milans y Can Melis, donde había existido una bòvila de la que se extraían arcillas para la fabricación de tochos. Eran terrenos yermos, ya que la filoxera de 1890 había acabado con las antaño numerosas viñas. No había edificaciones entre la Sagrada Familia y el futuro hospital.

Esquina Pare Claret - Cartagena a finales del siglo XIX
(clicar para verlo más grande)

Rieras y masías a finales del siglo XIX
(clicar)

Ejercicios militares con el Hotel Casanovas al fondo
(clicar)

El proyecto fue encargado a Lluís Domènech i Montaner, que diseñó una maravilla de pabellones conectados subterráneamente, y si bien el legado de Pau Gil no alcanzó para construir los 48 previstos, en 1916 ya estaban en funcionamiento varios de ellos, haciéndose la inauguración oficial en 1930.

Esbozo inicial de Lluís Domènech
(clicar)

(clicar)
Un problema temprano fue el necesario suministro de agua. Ésta llegaba a través de 2 minas de agua excavadas al pie del turó de la Rovira, que suministraban  alrededor de 20 litros/segundo. Hace unos años, durante la ejecución del estudio geotécnico de los nuevos edificios del hospital, tuve la oportunidad de visitar estas minas con los amigos de Geotec 262. Descendimos por un pequeño pozo, y nos aventuramos por la estrecha galería. En ocasiones teníamos agua hasta las rodillas, y a veces la bóveda de la galería estaba protegida con mampostería, pero en otras la roca estaba desnuda. Así pudimos cartografiar el contacto intrusivo entre el granito alterado a sauló, y las corneanas cambro-ordovícicas, o como éstas quedaban recubiertas discordantemente por los sedimentos arcillosos cuaternarios.

Hace años, el agua de las minas a veces se contaminaba, por las actividades agrícolas, o por el núcleo de barracas que creció en Mas Casanovas en la década de los 60, y ello causaba los lógicos problemas no sólo al hospital, sino también a la fábrica de cervezas Damm, situada a poca distancia, en la C/ Rosselló, y que también usaba el agua de las minas para elaborar su producto. Estoy seguro que ahora utilizan un líquido algo más higiénico.

(clicar)
En los últimos años, el hospital ha experimentado un gran proceso de remodelación, que todavía no ha terminado, a pesar de las dificultades económicas y los recortes sanitarios, que espero que no nos retrocedan a difíciles épocas, cuando Joan Llimona hizo el cartel adjunto.

No sólo se ha construido el nuevo hospital, sino que los antiguos pabellones están siendo rehabilitados. Dentro de este proceso, se dotará de energía geotérmica a los edificios históricos, mediante la perforación de numerosos pozos de cerca de 100 m de profundidad, trabajos iniciados hace pocos meses por Catalana de Perforacions.
(clicar)
En estos pozos geotérmicos se aprovecha la temperatura constante de la roca y el agua subterránea a estas profundidades, de manera que si a través de un circuito cerrado se inyecta durante el invierno agua ambiente (fría), ésta sale caliente, y si en verano se introduce agua a mayor temperatura, regresa a la superficie algo más fría. Mediante una bomba de calor, estos diferenciales de temperatura permiten la climatización de los edificios, de una manera eficiente.

Recientemente nuestra empresa fue convocada a un concurso del Hospital, para el estudio geotécnico de dos nuevos edificios, destinados a la investigación. Los precios estaban ya muy ajustados, con lo que para conseguir el contrato añadimos como valor adicional la elaboración de un mapa geológico-geotécnico de todo el recinto hospitalario.

Utilizamos para ello los sondeos de anteriores campañas, realizadas por nuestra empresa, a veces en colaboración con Geotec262, así como otros sondeos que nos fueron facilitados por la Dirección del Hospital.

Mapa geológico del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
(clicar)

Sondeo sobre afloramiento de calizas devónicas
(clicar)
Tengo clara la utilidad de estos mapas desde hace más de 30 años, y hacerlos públicos es para mí casi una obligación, desde el convencimiento que su divulgación no resta a la necesidad de estudios geotécnicos específicos de cada obra, sino que ayuda a una planificación de los mismos más correcta y eficiente. Todo ello en el bien entendido que no salga el espabilado de turno (que haberlos haylos, aquí y en Castilla León), que temerariamente crea que a partir de estos mapas ya no hay que hacer sondeos.

La geología del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau es un pequeño compendio de la de toda la ciudad. Situado en la parte alta del pla de Barcelona, y con una topografía que desciende hacia el mar, en su zona más elevada (Cartagena – Mas Casanovas) afloran las calizas devónicas, las cuales forman un sinclinal que recubre a pizarras negras del silúrico, que a su vez, mediante un complejo sistema de cabalgamientos se superponen a corneanas cambro-ordovícicas. Estas últimas están afectadas por el metamorfismo de contacto inducido por la intrusión granítica tardihercínica, que subaflora en el lateral paralelo a Sant Quintí.

Calizas devónicas del sondeo anterior (clicar)

Granito alterado a sauló, en la zona C/ Sant Quintí (clicar)

En dirección al mar, todas estas rocas paleozoicas del vertiente marítimo del turó de la Rovira, quedan soterradas bajo sedimentos de arcillas y limos pleistocénicos, con espesores que fácilmente superan los 15 m. Cerca de Pare Claret el substrato de estas arcillas dejan de ser las rocas paleozoicas, y pasa a ser las arcillas arenosas verde-amarillento pliocenas.

En el mapa se representa no sólo la distribución de estos terrenos bajo el hospital, sino también el tipo de substrato en cada punto, el espesor del cuaternario, y las isopiezas del nivel freático, ya que existe un flujo de aguas subterráneas en dirección al mar.

Arcillas pleistocénicas (clicar)

Durante la ejecución de los sondeos para los nuevos edificios de investigación, me llamó la atención la presencia de una numerosa colonia de gatos, felices y bien alimentados, que campan a sus anchas por los jardines, y disponen de una serie de cómodas jaulas-comedero. Incluso existe una pequeña organización encargada de cuidarlos.

Geologato (clicar)

Me encontraba yo un día testificando, también felizmente junto a un gato, un sondeo realizado cerca de Sant Quintí, donde se acababa de derribar el antiguo pabellón del Sagrado Corazón, destinado al tratamiento del cáncer, cuando una señora se acercó y me pidió permiso para entrar en el vacío solar. Me explicó que quería fotografiar la única palmera que allí había.

Antes de marchar me relató, entre sollozos, que había sido médico durante años en aquel pabellón, que la palmera en cuestión había sido plantada por ella, y que en su época salía al pequeño jardín que la rodeaba, con los enfermos oncológicos, a buscar un poco de luz, sosiego y esperanza.


Estaba preocupada por si las obras iban a terminar con su palmera, y yo la calmé diciéndole que transmitiría a la Dirección del hospital su temor, cosa que hice rápidamente. Cuando pasadas una semanas volví al solar, para el control de los piezómetros instalados, la palmera ya no estaba. Había sido trasplantada a otro punto del hospital.

En estos tiempos confusos, cuando la banca que nos ha hundido es rescatada, el país está al borde de la quiebra, Millet sigue jugando al tenis en su jardín, los logros sociales conseguidos en décadas se van al traste, y los ricos son aún más ricos mientras las empresas honestas tienen que cerrar, y enviar la gente al paro, me consuelo pensando en que ha llovido mucho desde el devónico, que los gatos siguen siendo felices en Sant Pau, y que la palmera rescatada seguirá dando un poco de tranquilidad a quien la necesite.


Albert Ventayol Lázaro

12 d’octubre de 2012

El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (I)

En traspassar la porta de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ens trobem amb un gran frontispici custodiat per l’escultura de Pau Gil i Serra, benefactor d’aquest Hospital. Sens dubte, sense el seu llegat no hagués estat possible part de la seva construcció. Tot el que es parla o s’escriu sobre aquest tema sempre ha estat envoltat d’una idea romàntica: una institució singular com Santa Creu, conscient que el vell Hospital necessitava una ràpida solució a la seva precarietat, augmentada per l’afectació de la reforma de la ciutat i amb la impossibilitat de poder construir per manca de recursos als terrenys que ja tenia comprats, veu una sortida molt favorable en l’acceptació de la proposta feta per la marmessoria del banquer Pau Gil.

Escultura dedicada a Pau Gil, obra d'Eusebi Arnau i Josep Casan, situada a l'entrada
principal de l'Hospital
(cliqueu per a veure-ho més gran)

Però al voltant de la seva gestió, hi va haver dues parts ben diferenciades: d’una banda, els marmessors, disposats a complir al peu de la lletra les instruccions deixades pel testador, i de l’altra, els Administradors de Santa Creu, que en un primer moment van acceptar l’oferiment, però que, a mesura que veien com el projecte agafava forma, van voler canviar els acords presos en bé dels pobres malalts, posant la marmessoria en un gran dilema.

Tot just ahir va fer 100 anys de la finalització de l’Hospital de Sant Pau: precisament l’11 d’octubre de 1912 els marmessors de Pau Gil informaven oficialment la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu que els edificis construïts amb el llegat que administraven ja estaven acabats i a punt per a ser cedits. Malgrat això, no seria fins l’abril de 1913 que es faria efectiu el seu lliurament davant de notari; per aquest mateix acte l’Hospital també passaria a anomenar-se "Hospital de la Santa Creu i Sant Pau". Tot i que Sant Pau estava construït, Santa Creu hagué d’emprendre un llarg camí –de gairebé 20 anys– per a completar la seva part, marcat per la manca de recursos econòmics.

Aprofitant l’efemèride, amb aquesta entrada iniciem una nova sèrie dedicada a les gestions que van emprendre els legataris per a executar les condicions del testament de Pau Gil, així com les dificultats sorgides entre ambdues institucions al llarg de gairebé 13 anys.*

*Aquesta fou una comunicació presentada al X Congrés d'Història de Barcelona, "Dilemes de fi de segle", el novembre 2007.

El testament i les instruccions de Pau Gil i Serra

Pau Gil i Serra
(cliqueu)
Pau Gil neix a Barcelona el 30 de desembre de 1816. A l’edat de 17 anys es trasllada a París, on fixa la seva residència. A la mort del seu germà gran, Pere, es fa càrrec de la Banca que porta el nom familiar. Gran home de negocis, es desenvolupa tant en el comerç en general com en la mineria i els ferrocarrils col·laborant en la construcció del primer tren miner d’Astúries o en la creació de la Companyia de Gas de Còrdova i de la de Barcelona. A més, administra una vintena de vaixells heretats del seu pare. Freqüenta l’alta burgesia parisenca, i entre el seu cercle d’amics hi té Eugènia de Montijo i Isabel II. També és nomenat Cavaller de la Legió d’Honor Francesa.

El 17 de setembre de 1892, amb setanta-cinc anys, fa testament hològraf. Després de deixar instruccions pel seu enterrament, llega la suma de 500 francs als pobres de la seva parròquia; 100.000 fr a cadascun dels seus nebots –els quatre fills del seu germà Leopold, en total 400.000 fr; i 25.000 fr a la Congregació de la Missió dels Frares de Sant Llàtzer, amb seu a París. A continuació ordena la liquidació de la seva banca, retornant els dipòsits rebuts tant en títols com en efectiu, i nomena com executor d’aquesta disposició Lucio Suttor, empleat d’aquesta, el qual haurà de rebre, a part del seu sou, 20.000 fr un cop acabada la feina.

Mosaic de la façana lateral del Pavelló de l'Administració:
«A XVII de Setembre de MDCCCXCII el barceloní Don Pau Gil y Serra,
resident a París, disposa en son testament la construcció del present hospital
de Sant Pau»
(cliqueu)

Josep Ferrer i Vidal
Estipula que el resultant de la liquidació es divideixi en dues parts: una destinada a un hospital civil que, amb el nom de Sant Pau, s'haurà de construir a Barcelona, la seva ciutat natal, segons unes instruccions que deixa escrites per separat; i l’altra, que s’ha de distribuir a parts iguals entre els seus quatre nebots. Nomena marmessors als seus amics i homes de confiança: Josep Ferrer i Vidal, i Edmond Sivatte, i en el seu defecte i per ordre d’edat, els fills d’aquests.

Les instruccions per a la construcció civil de l’Hospital de Sant Pau són concises i explícites: Pau Gil establia la creació d’una comissió nomenada pels seus marmessors per a encarregar-se de la direcció dels treballs. Aquesta l'havien de formar un arquitecte, un metge i una altre persona competent en el tema. El projecte havia de sortir a concurs, amb un  premi de 2.500 Pts per al guanyador. El lloc escollit havia de reunir les millors condicions de salubritat, tant si es situava dins com fora de la ciutat, i les instal·lacions havien d'incorporar totes les millores dels hospitals de París.

La importància i capacitat de l’edifici només aniria en relació a la suma del resultant de la liquidació de la Banca. En principi l'Hospital hauria de ser masculí, però en cas que també s'hi haguessin d'admetre dones, l’edifici hauria de tenir dos cossos amb entrades separades, i els malalts haurien de ser atesos, preferentment, per les Germanetes dels pobres. Un cop acabada l'edificació i completades totes les instal·lacions, la marmessoria, en nom del testador, procediria a fer donació de l’edifici al Municipi de Barcelona, o a qualsevol altre corporació que estimés i que oferís la seguretat del compliment de les instruccions, és a dir, fer-ne un lloc on el desgraciat pogués ser acollit en tot moment. Es donava per entès que la donació seria únicament de l’edifici i el terreny, i que els arbitris per fer front a les despeses de l’hospital haurien d’anar a càrrec de qui s’encarregués de la seva direcció.

El testament i  les instruccions van ser dipositats al Consolat d’Espanya a París, en una carpeta signada i tancada, que únicament va ser oberta pel cònsol després de la mort del banquer, que s'esdevingué el 30 d’abril de 1896, a l’edat de setanta-nou anys.


Continua a:
El llegat de Pau Gil, 1892-1913 (II)

28 de setembre de 2012

El Pavelló de Santa Victòria

Aspecte original del pavelló de
Santa Victòria
(cliqueu per a veure'l més gran)
El pavelló de Santa Victòria es troba a l'est del recinte de l'Hospital, entre el pavelló de Sant Frederic i la Casa de Convalescència. Fou projectat per Lluís Domènech i Montaner i continuat a la seva mort per Pere Domènech i Roura, i les obres s'allargaren del 1922 al 1925. Concebut com a pavelló de medicina infantil per a nenes, la seva construcció fou possible inicialment gràcies a un llegat d'Elvira i Emília Llagostera i Suris al papat, que gràcies a la intervenció del seu nebot, el Dr. Daniel Girona, en donà part a l'Administració de l'Hospital per a la seva construcció. L'advocació a Santa Victòria es féu en memòria de la seva filla desapareguda. El pavelló es construí per administració directa, és a dir, no sota la direcció de l'Administració sinó del propi Dr. Girona, si bé amb la supervisió del seu l'arquitecte, Pere Domènech i Roura.

Tot i que el pavelló fou projectat pel propi Lluís Domènech i Montaner, ho féu en un moment, 1922, en què l'Hospital ja havia abandonat el projecte original que presentés el 1905; de fet, es va emplaçar en un espai originàriament destinat al destructor –un pavelló amb crematori per a roba o altres objectes contaminats i considerats perillosos–, que mai es construiria. En projectar-lo, Domènech es basà en el seu disseny d'un pavelló de malalties infeccioses de dones, més petit que els pavellons d'un pis i una sala, i en simplificà la decoració, renunciant, per exemple, a les cúpules de la façana i la rotonda. El pavelló s'estructurava com altres pavellons d'infermeria, amb un cos central allotjant la sala de malalts (en aquest cas, només per a 14 llits), un cos frontal amb les dependències mèdiques, la torre d'aigua i la rotonda de la sala de dia, i un cos posterior per a les sales d'aïllament. També comptava amb un pis semi-soterrat, que havia d'allotjar diverses instal·lacions, però que, per manca d'espai al pavelló, s'acabà habilitant com a sala de malalts per a nens, mentre les nenes s'allotjaven a la planta.

Planta del pavelló de Santa Victòria, per Lluís Domènech i Montaner
(cliqueu)
A continuació podeu veure i explorar el model on es reconstrueix l'aspecte original d'aquest pavelló al moment de la seva inauguració i fins 1934. Clicant-ne la imatge el podreu fer girar per a contemplar-lo des de tots els angles.


Mosaic de Santa Victòria
(cliqueu)
Pel que fa a la decoració, tot i la relativa senzillesa general, destacaven el cupolí ceràmic de la torre d'aigua i les traceries de la coberta, decorades amb trifolis amb la lletra V al centre. També cal mencionar que, a diferència de la resta de pavellons, l'entrada principal no estava coronada per l'escultura del sant corresponent, sinó per un mosaic venecià. Aquest mosaic de Santa Victòria fou encarregat expressament pel Dr. Girona a Venècia.

La manca d'espai en aquest petit pavelló s'agreujà fins al punt que el 1933 es veié la necessitat d'ampliar-lo amb un pis més. La responsabilitat del projecte recaigué en Manel Puig, l'arquitecte de l'Hospital en aquell moment, i l'obra s'executà a l'any següent. El pis que s'afegí respecta en general l'estil del pavelló: disposició dels espais, decoració de les finestres, etc. A més, en l'ampliació es conservaren la major part dels elements decoratius originals, com la coberta de la torre d'aigua i les traceries. L'únic element incorporat en l'ampliaciuó sense referència a l'edifici antic és la balconada de la façana sud, rèplica probablement de la de Sant Frederic.
  
Façana lateral del pavelló de Santa Victòria, per Manel Puig.
La línia vermella marca la part que es conservà
de l'antic pavelló en efectuar l'obra nova
(cliqueu)

El model representat aquí sota mostra l'aspecte del pavelló de Santa Victòria després de l'ampliació del 1934; el seu aspecte és pràcticament idèntic al que presenta avui dia. Per a comprovar-ho, exploreu-lo des de tots els angles clicant-ne la imatge.


En algun moment al voltant de l'any 1973 se'n decidí encara una segona ampliació, consistent en una construcció moderna adossada a la façana sud. Aquesta es començà a bastir, però sembla que aviat s'abandonà. L'obra inacabada, però, es va mantenir dempeus fins a finals dels 1990's, quan s'enderrocà definitivament i el pavelló pogué recuperar el seu aspecte anterior.

La construcció inacabada de l'annex a Santa Victòria
en una imatge de principis dels 1980's
(cliqueu)

14 de setembre de 2012

Un pavelló per a la infància: Santa Victòria

Podrien anomenar com llegat singular el que va contribuir a la construcció del pavelló de Santa Victòria. El 13 de maig de 1921, el Dr. Daniel Girona va oferir a l’Administració de l’Hospital la quantitat de 145.000 pessetes procedents d’una persona anònima, amb la condició que es destinessin a la construcció d’un pavelló destinat a l’assistència de malalties no infeccioses de la infància per a nenes, i sota l’advocació de Santa Victòria en record a la seva filla.

Benet XV, papa entre 1914 i 1922
El Dr. Girona, com hereu testamentari de confiança de les seves ties Elvira i Emilia Llagostera i Suris, havia hagut de lliurar al Sant Pare Benet XV una suma de diners que aquestes havien llegat a la Santa Seu. Preocupat per les necessitats de Santa Creu, però, havia concebut la idea que com a mínim una part d’aquella quantitat pogués servir per a alleugerir tanta necessitat, i va elevar la seva demanda al Papa. Aquest, escoltant la seva petició, li va concedir una part del llegat, que fou la que oferí a l'Hospital.

L’Administració es posà mans a l’obra i acordà emplaçar la nova construcció al costat de la nova Casa de Convalescència. Segons els plànols presentats per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, l’edificació tindria una capacitat de 20 llits i comptaria amb una planta i soterrani. Estaria envoltat d’un jardí tancat amb reixes i seguiria les línies generals i les condicions higièniques de la resta dels pavellons d’un pis ja construïts, tot i ser de dimensions menors i d'obra més senzilla. La seva construcció seria per administració directa, és a dir, la direcció de l’obra estaria sota la supervisió de Domènech però la comptabilitat aniria a càrrec del Dr. Girona i no de l’Administració de l’Hospital.

El 23 d’abril de 1922 a les 11 del matí, diada de Sant Jordi i  festivitat de Santa Victòria, es  col·locà la primera pedra del pavelló amb la presència del bisbe de Barcelona, Ramon Guillaumet, dels administradors i el Prior de l’Hospital, del capellà de Sant Llàtzer, de Maria Quintana –esposa del Dr. Girona– acompanyada de familiars i amics, dels superiors dels germans i de les germanes Antoni Dolcet i Teresa Alba, del president del Cos Facultatiu Dr. Antoni Bartomeus, de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i d’altres distingits convidats.

Però les obres de construcció s'emprengueren a petita escala i s'aturaren pel mes de juny. L’industrial de pedra artificial no havia fabricat les peces i Domènech tenia dificultats per trobar mà d’obra. La queixa de Daniel Girona no es féu esperar i instà l’Administració a fer reprendre immediatament les obres fins a la seva completa finalització, i si no fos possible demanà permís de l’Administració per a continuar-les amb un contractista de la seva confiança ja que estava obligat a liquidar tots els comptes de la inversió al papa Pius XI, successor de Benet XV. Davant aquesta crida, els administradors es posaren mans a l’obra i encarreguen a l’arquitecte que la constructora Credito Inmobiliario formés una brigada destinada a la fàbrica del citat pavelló.

Al desembre de 1924, i faltant només sis mesos per l’acabament de les obres, s’esgotà la quantitat que el Dr. Girona havia obtingut de la Santa Seu per a l’edificació del pavelló. Restaven encara 27.000 pessetes, que van ser cobertes per la senyora Francesca Prats, vídua de Barbey, que va fer donació de la quantitat de 30.000 pessetes en memòria del seu marit Juli Barbey amb la condició de fer-les efectives a la finalització del pavelló i en el termini dels mesos establerts.

El pavelló de Santa Victòria poc abans
de la seva inauguració el 1925
(cliqueu per a veure'l més gran)
El 22 de desembre de 1925, amb l’assistència dels benefactors Daniel Girona i Francesca Prats, les seves respectives famílies i totes les autoritats de l’Hospital, Santa Victòria va ser inaugurada, però amb dues peculiaritats. La primera era que l’edifici no tenia galeria de comunicació amb la resta dels pavellons, perquè el soterrani el travessaven les canonades d’aigües de Dos Rius. La segona era que els seus ocupants no van ser només nenes, com s’havia establert en un principi, sinó criatures de tots dos sexes: els nens estaven en la planta soterrada i les nenes en la planta superior.

Però el pavelló no funcionava tant bé com era d’esperar, com demostren les queixes del Dr. Martínez Garcia, director de Medicina de la Infància, que el novembre de 1933 es dirigí als Administradors de l’Hospital demanant que es procurés per tots els mitjans possibles corregir les deficiències que  patia Santa Victòria, sobretot en la seva part baixa destinada a l’hospitalització de nens. Sol·licità també habitacions per a malalts distingits, com tenien els altres pavellons, i l’ampliació proporcional del dispensari, insuficient per a les tasques que complia.

Sala d'hospitalització de nenes, a la planta baixa de Santa Victòria
(cliqueu)

Sala d'hospitalització de nens, a la planta inferior de Santa Victòria
(cliqueu)

La falta de mitjans econòmics que patia l’Hospital feia impossible destinar un altre lloc per a hospitalitzar els nens. La solució va arribar de mans del cos Facultatiu, que va suggerir una idea per a la solució del problema: aixecar un pis a l’actual pavelló, per la qual cosa s’aconseguiria una sala en bones condicions per a l’hospitalització dels nens i es podria destinar la que ocupaven en aquell moment a dispensari.

Els administradors van tornar a fer una crida a les corporacions públiques, benefactors particulars i en especial al Dr. Daniel Girona per tal que ajudessin a sufragar les despeses d’aquesta obra. Aviat van començar a arribar petites i grans quantitats, tant anònimes con de vells coneguts; tanmateix, el Dr. Martínez Garcia es va oferir a fer determinades gestions a l’espera d’obtenir finançament pel projecte. Els diners rebuts eren dipositats a la caixa de l’Hospital a fi de poder acumular la quantitat fixada per a la construcció i començar les obres. L’arquitecte Manel Puig seria l’encarregat del projecte, el pressupost i l’execució.

El febrer de 1934 l’Hospital ja havia recaptat 60.000 pessetes. Si bé la suma era inferior a la quantitat pressupostada, es va decidir començar l’obra, confiant que la quantitat total es completaria amb noves aportacions, com efectivament va succeir, en especial gràcies al quantiós donatiu de la senyora Assumpció Compte-Viladomat.

A més de l'ampliació en un pis, el pavelló també es millorà amb la construcció de la galeria de comunicació entre el pavelló de Santa Victòria i la resta de pavellons, després de derivar les aigües de Dos Rius que fins aleshores ho havien impedit. Aquesta unió es va fer a partir de l’estudi i els plànols originals que l’arquitecte Pere Domènech i Roura havia fet al seu dia pensant en empalmar aquest sector amb el pavelló de Tisiologia.

El pavelló de Santa Victòria després
de l'ampliació
(cliqueu)
Les obres millora i ampliació de Santa Victòria van ser solemnement inaugurades el 30 de novembre de 1934, quan també s’hi va descobrir una làpida commemorativa feta fer pel Dr. Daniel Girona en honor al papa Benet XV, qui sufragà les despeses de la construcció amb part del llegat que li feren les germanes Llagostera i Suris. En un bell parlament, el Dr. Girona també va explicar la història de les vicissituds i incidències ocorregudes en la realització de la obra. La nova sala construïda per l’assistència dels nens va ser beneïda per l’Administrador canonge Dr. Hospital, i es va batejar amb el nom de Jesús i Maria.

Tot i les obres, es va respectar el mosaic amb la imatge de Santa Victòria de la construcció original; aquest el féu construir a Venècia el Dr. Girona, com a homenatge a la seva filla desapareguda. Amb les obres d'ampliació, el Dr. Girona va deixar instruccions per a traslladar aquest panell a la façana posterior, encarada a la resta del recinte, però finalment això no va succeir, tal com encara podem veure avui dia i s’aprecia a les imatges que acompanyen aquest escrit.

Mosai de Santa Victòria
(cliqueu)
Santa Victòria per sort, no es veié afectat per les obres del Nou Hospital, i resta dins del Recinte Històric. En l’actualitat alberga les oficines de la Fundació Enriqueta Vilavecchia per a nens oncològics, l’escola de Patologia del Llenguatge i el European Forest Institut. Els nens i nenes han passat a ser hospitalitzats a la nova construcció del  carrer Mas Casanoves.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...