Cerca al bloc

25 de novembre de 2011

Les armes de la Casa de Convalescència

La fundació de la Casa de Convalescència no va ser un acte únic, sinó fruit d'un procés on fou clau la participació de tot un seguit de benefactors. Com en el cas de l'Hospital, veurem que el seu escut també reflecteix aquesta gènesi.

La idea d'establir un espai de convalescència per a l'Hospital de la Santa Creu es remunta al 1622, quan el bisbe de Barcelona engegà una campanya de captació de donatius per a la seva construcció. Aquell mateix any moria Lucrècia de Gualba, senyora del castell i terme de Montnegre, llegant les seves riqueses per a obres pies; els seus marmessors en farien donació el 1629 per a la Casa de Convalescència, la qual cosa permeté iniciar-ne les obres.

Els treballs es paralitzaren degut a un incendi el 1638, i no es reiniciaren fins el 1646, gràcies a l'important llegat de Pau Ferran. Aquest ric mercader féu testament de tots els seus béns a favor de la Casa de Convalescència, a condició que fos administrada independentment de l'Hospital de la Santa Creu, i per uns administradors que ell mateix designà.

Encara dues benefactores més deixaren els seus béns per a ajudar els convalescents, abans que es culminés la construcció de la Casa de Convalescència: foren Victòria Astor el 1650 i Elena Soler el 1654. L'any següent, els administradors de l'Hospital i de la Casa establiren un acord per a completar-ne la construcció, que s'acabà el 1680 gràcies encara als fons llegats per Ferran.

Les armes que adoptaria la Casa de Convalescència com a pròpies presenten la següent descripció:
"Escut quarterat: al 1r. i al 4t., truncat: al 1r., de gules[*], un mont floronat[*] d'or; i al 2n., d'argent, un mont de tres cims de sable; al 2n. i al 3r., d'atzur, un sol d'or sobremuntat de tres estrelles d'or en faixa[*]. Escussó[*] sobre el tot d'or, una banda[*] de gules carregada de tres ferradures d'argent; la bordura[*] componada d'argent i de sable. El cap, partit: al 1r., de gules, una creu patent[*] d'argent; i al 2n., quarterat: al 1r i al 4t, d'argent, una creu plena de gules; i al 2n i al 3r, d'or, 4 pals[*] de gules"

El Llibre que conté tot lo Principi del Hospital General de Sancta Creu i de la convalesèntia, també conegut com "Llibre de Taula", de l'any 1674 -per tant, 6 anys abans que es completés la construcció de la Casa- és la primera font on apareix aquest escut (amb petites diferències). A més, també ens n'ofereix una explicació  en forma de dècima:
"Per sas Armas aclamat
És Il·lustre lo Capítol
Y alcança lo mateix títol
Per sas Armas la Ciutat
Ab las suas han deixat
Astor, Soler, Pau Ferran
Y Gualba fama molt gran
Luego té esta Casa bella
Eixos timbres ja que en ella
Las ditas Armas estan."

Les primeres armes citades, les del Capítol i de la Ciutat, son naturalment les del mateix Hospital. Però l'element més important de l'escut és una combinació dels senyals heràldics dels seus benefactors, les armes dels quals també estan documentades al Llibre de Taula. Avui dia es poden contemplar als mosaics de rajola ceràmica que decoren l'escala principal de la Casa de Convalescència, que es construí als anys 1920 al recinte modernista.

Escuts dels benefactors de la Casa de Convalescència: Ferran, Gualba, Astor i Soler.
Pau Ferran: "d'or[*], una banda[*] de gules carregada de tres ferradures d'argent en banda; la bordura[*] componada d'argent i de sable".
(Cal dir que en versions més antigues trobem altres esmalts segons la font, i en alguns casos fins i tot la banda apareix convertida en barra[*])
Lucrècia Gualba: "truncat: al 1r., de gules[*], un mont floronat[*] d'or; i al 2n., d'argent, un mont de tres cims de sable".
Victòria Astor: "d'atzur[*]; al cap, tres estrelles d'or en faixa[*]".
(En algunes representacions, les estrelles no són d'or sinó d'argent)
Elena Soler: "d'atzur, un sol d'or".

Escut d'armes tal i com
apareix al Llibre de Taula.
Excepte per Gualba, la resta de blasonaments són armes parlants[*]: ferradures (per Ferran), astres (Astor) i un sol (Soler). Això, però, no ens ha de fer pensar que es tracti d'armes fictícies o atribucions posteriors, com en el cas dels Antics Hospitals, ja que, com hem dit, aquests blasonaments ja apareixen documentats al Llibre de Taula anys abans de completar-se la construcció de la Casa de Convalescència, i només 20 anys després de la mort d'Elena Soler.

En aquesta entrada presentem l'escut en la forma en què s'acabà consolidant definitivament. Cal dir que l'escut que apareix al Llibre de Taula no té la mateixa disposició, i de fet podríem trobar-ne altres versions segons la font, però sempre amb els mateixos elements: d'una banda, les armes de l'Hospital; i de l'altra, les armes dels quatre benefactors en un precís ordre de prelació donat per la importància de les seves contribucions: Ferran per sobre de tot, Gualba en segon lloc, i finalment Astor i Soler compartint camper[*] (de fet, eren cunyades). La presència de l'escut de l'Hospital s'explica per l'acord del 1655 entre aquest i els administradors de la Casa, i que permeté completar-ne les obres.


Cal dir que aquest escut heràldic, si bé no és tan conegut ni ha tingut tant predicament com el de l'Hospital de la Santa Creu, es va mantenir vigent com a mínim fins els anys 1920, quan quedà fixat als mosaics ceràmics de l'escala principal de la nova Casa de Convalescència, juntament amb els dels seus benefactors. Encara avui dia s'hi poden contemplar, si bé la institució com a ens independent desaparegué absorbida per l'Hospital el 1994.

18 de novembre de 2011

Les fitxes mèdiques de l’Hospital de Sant Pau. Documents per fixar la memòria i construir la història

M'han demanat que escrigui a aquest bloc sobre l’Hospital de Sant Pau. He decidit fer-ho sobre un fons documental custodiat al seu arxiu i que m’ha ajudat en la meva recerca sobre el registre fotogràfic dels bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil. No parlaré, però, d’això, sinó de com gràcies a aquest fons he pogut datar una fotografía d’Agustí Centelles i també, he pogut documentar un relat familiar.

Es tracta de les fitxes mèdiques de l’Hospital General de Catalunya, com era anomenat l’Hospital en el període de la Guerra Civil. Són els informes mèdics dels militars i paisans tractats a l’Hospital. Certifiquen el pas de ciutadans per l’Exèrcit Popular, però també el pas de metralla pel cos de civils durant els atacs que va sufrir Barcelona. Es van trobar durant unes obres al pavelló de Santa Faustina, l’any 1977. Algú els deuria amagar allà, donat el perill de la informació que contenien en cas de caure en poder de l’enemic.

Recordo que, quan la Pilar Salmerón em va mostrar el moble on actualment es guarden aquestes fitxes, de seguida li vaig dir un nom. Ella, encara més ràpid, va treure la fitxa del germà de la meva àvia, el tío Cristóbal, que havia estat ferit a Madrid.

De seguida em vaig posar a revisar tot el fons, doncs buscaba els noms de les víctimes del doble bombardeig de Sant Felip Neri. Així, vaig ensopegar amb la fitxa d’un carrabiner ferit al bombardeig del Villa de Madrid, vaixell de la Transmediterrània convertit en presò flotant. Aquesta dada va permetre datar la darrera fotografia que Agustí Centelles va fer a Barcelona, abans de sortir a l’exili.

Els dos episodis ja van ser publicats per separat al bloc d’Arqueologia del punt de vista. Ara, junts, descriuen com les fitxes d’aquest fons documenten fets històrics, però també com es fixen als records i els fan precipitar en forma d’història.


Cristóbal Granero, compartint metralla amb els companys

(cliqueu per a veure'l més gran)
En aquesta foto Cristóbal està assegut a l'esquerra, al costat de dos camarades de lluita desconeguts. Amb 17 anys va ser milicià de la Columna Durruti. Va participar en la defensa de Madrid. Va combatre a la Casa de Campo. Allí va ser ferit dues vegades. (Arxiu familiar de Jean Granero, s.d.)

(cliqueu per a veure'l més gran)
Cristóbal i un company desconegut a la Rambla Santa Mònica. L'edifici del fons és l'antiga Maestrança d'Artilleria. En el cartell sobre la porta es pot llegir Policlinic. Una pista de la seva utilització durant la guerra. Havia resultat ferit per primera vegada d'un tret a la mà esquerra donant la senyal d'assalt. Això va ser pocs dies abans de la mort de Durruti, el 20 de novembre de 1937. (Ricard Martínez, 2010/fotògraf desconegut, 1937-Arxiu familiar de Jean Granero)

(cliqueu per a veure'l més gran)
Anvers i revers de l'informe mèdic de Cristóbal. Les sigles C.A. signifiquen cura asèptica. És el tractament desenvolupat pel doctor Trueta, al mateix hospital. El Mètode Trueta salvaria moltes vides i extremitats de civils i combatents en les successives guerres que han esclatat des de llavors. (Arxiu Històric de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau)

Lluitant a la Casa Campo, els milicians van patir foc intensiu de morters, fent nombroses baixes i obligant-los abandonar les posicions. En aquest moviment de replegament, Cristóbal Granero va sentir una veu que el cridava "Cristóbal ... Cristóbal no em deixis aquí ...".

Era un camarada del Prat de Llobregat, un nen com ell. Tenia la cuixa mig arrencada. Cristóbal se’l va carregar a l'esquena i el va portar així fins la primera bústia clínica de rereguarda. Quan un metge els va atendre, li va dir "Però que em portes aquí? Si aquest és mort ...".

Cristóbal Granero es va quedar sense reacció. Assegut, tot cobert de sang. Quan va voler aixecar-se no va poder, la sang no era només la del seu camarada, estava barrejada amb la seva, doncs tenia les cames cosides de metralla.

El fet de voler salvar un germà de lluita li va salvar la vida, perquè aquest camarada va ser com un escut. Anys més tard, patint dels pulmons, li van trobar clavada a la columna un tros de metralla... Potser la que li va llevar la vida al seu camarada.


La darrera foto d’un Agustí Centelles lliure

L'exèrcit franquista va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939. Centelles havia sortit de la ciutat poc abans d'aquesta ocupació i poc després de prendre aquesta fotografia. L'última de la guerra civil.

(cliqueu per a veure'l més gran)
El Villa de Madrid enfonsat i escorat sobre estribord al moll d'Espanya, Barcelona, gener de 1939. (Ricard Martínez, 2009-Agustí Centelles, 1939)

(cliqueu per a veure'l més gran)
Fitxa mèdica de J.S.G., 21 gener 1939. Algunes dades d'aquesta fitxa s'han ocultat, en compliment de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal. (Arxiu Històric de l'Hospital de Sant Pau)

Es tracta de la fitxa d'atenció mèdica d'un carrabiner. Segons aquestes dades, l'agent va ser ferit el 21 de gener de 1939, mentre prestava servei a bord del Villa de Madrid. La ciutat seria ocupada cinc dies després. Centelles seria evacuat el dia 25, hores abans de l'ocupació. Entre aquests cinc dies va realitzar la foto del vaixell escorat. No podem precisar més, però podem afirmar que, de moment, es tracta de l'última foto documentable de Centelles fotoperiodista a Barcelona.

11 de novembre de 2011

El Pavelló de Sant Manuel

El pavelló de Sant Manuel s'aixecà el 1923 dins del projecte de l'Hospital de la Santa Creu. Projectat per Lluís Domènech i Montaner, el finalitzà el seu fill Pere Domènech i Roura, qui més tard es faria càrrec de les obres del conjunt hospitalari a la mort del seu pare aquell mateix any. El darrer pavelló de malalts a construir-se a l'Avinguda Central, es troba al final d'aquesta, davant del pavelló de Montserrat, entre el de Sant Rafael i l'ala de cuina del Pavelló Central.

El pavelló de Sant Manuel en una vista presa
poc després de la seva finalització.

Al projecte original, se l'anomenà IV-E (el quart pavelló de l'ala est), i estava destinat a cirurgia general masculina. Com el pavelló de Montserrat, es tracta d'un pavelló de dos pisos i semi-soterrani, però tot i estar-hi col·locat davant per davant, aquests dos pavellons no són del tot simètrics, a diferència dels altres pavellons d'infermeria. L'exemple més visible d'aquesta manca de simetria el trobem al tancament de la rotonda: mentre al pis inferior de la de Montserrat hi trobem arcs trilobulats, una solució que no s'adopta en cap altre pavelló, a Sant Manuel es reprodueix l'esquema d'arc apuntat ja present als pavellons d'un pis. Una altra diferència visible està en el disseny del balcó de la façana principal i en la col·locació de la imatge del patró del pavelló, situat sota i no sobre d'aquest.

Detall de la façana, on s'hi
aprecia la imatge de Sant
Manel sota el balcó, i les M's
de les baranes de traceria.
Com el de Sant Rafael, el pavelló de Sant Manuel va ser finançat per administració directa dels seus benefactors, en aquest cas quatre germans: Agustí, Pere, Dolors i Mercè Mariné i Molins, que van fer una donació de 500.000 ptes. per a la construcció d'un pavelló en memòria del seu difunt germà, Manuel Mariné i Molins; d'aquí l'advocació del pavelló. La donació es va anunciar a la Molt Il·lustre Administració (MIA) el desembre del 1922, i es va posar com a condició que el pavelló es construís tan ràpid com fos possible i d'una tirada, i per això demanaven que se n'elaboressin els plànols aviat per a poder encomanar-ne l'edificació a un constructor de la seva confiança. El febrer del 1923, en una acta de la MIA s'anuncia l'inici de la seva construcció, així com un canvi en les advocacions del pavelló de Sant Salvador (fins aleshores també anomenat de Sant Manuel o del Sagrat Cor) per a evitar futures confusions.

A nivell decoratiu, podem destacar la imatge de Sant Manel, obra d'Eusebi Arnau, o les baranes de traceria dels terrats amb la lletra M, en lloc de la G habitual als altres pavellons. També els motius que dibuixen les teules de les cobertes de la torre d'aigua i de la cúpula de la rotonda són únics.


L'aspecte exterior d'aquest pavelló ha estat molt respectat, i s'hi manté força intacta l'aparença original que representa aquest model; només heu de clicar la imatge per explorar-ne tots els costats

4 de novembre de 2011

Les mines d'aigua de l'Hospital

El 1890, deu anys abans del Conveni amb la marmessoria de Pau Gil per al projecte conjunt de construcció dels Hospitals de la Santa Creu i de Sant Pau, la Molt Il·lustre Administració, preocupada per la situació del vell Hospital, va comprar uns terrenys amb la idea de fer realitat la construcció d'un nou edifici. Els venedors van ser dos.

Bassa d'aigua dels terrenys d'en Xifré.
Amb una extensió de 66.879,38m², els primers terrenys van ser adquirits el 7 de maig, a Josep Xifré i Hamel, el qual va accedir a vendre amb la condició que fossin destinats a la construcció d'un nou hospital en substitució del de la Santa Creu. En una clàusula de l'escriptura de compra venda, el venedor es reservava el dret de recobrar la propietat, mitjançant la devolució del preu de la venda (en total 253.952,29 pessetes), en cas d'incompliment del que s'havia pactat. El segon, de superfície 14.538,63m², va ser comprat a Josep Utset i Jonullà, també l'any 1890.

La propietat de Xifré comprenia dues finques, per les quals travessava una mina que donava servei a les diferents propietats que es trobaven per tot l'indret. Xifré es va comprometre a desviar les conduccions de l'aigua per tal que els immobles adquirits per l'Administració de l'Hospital quedessin lliures de servitud de pas i d'aqüeducte. També va renunciar a tot dret sobre aquestes, a fi que els nous propietaris poguessin, sense limitacions, captar aigües i elevar-les per al seu aprofitament.

Plànol dels terrenys de l'Hospital (1914); en traç
blau es veuen els ramals d'aigua subterrània.
Aquesta mina tenia dos ramals principals: la mina baixa, de naixença sota l'actual Rambla de la Muntanya, que venia de la vessant de la Muntanya Pelada i travessava tot el Guinardó fins a la part baixa de l'Hospital; i la mina alta, de naixença a la finca Planas, situada a la Travessera de Dalt. La seva producció podria estimar-se, en època de molta baixa, cap a les 25 plomes, tot i haver arribat moltes vegades a 70 plomes; per tant, es podia comptar amb una mitjana de 80m³ diaris d'aigua.

Començada l'obra de l'Hospital, la captació de l'aigua de la mina va ser primordial, i creà més d'un problema amb les diferents persones que es beneficiaven del seu cabal. Degut a la gran despesa que suposava la posada en marxa dels nous edificis, el gener de 1915 els Administradors, preocupats per la seguretat dels malalts, van demanar a l'Ajuntament de Barcelona una anàlisi de la potabilitat de les aigües. Aquesta va ser realitzada pel Dr. Turró, director del Laboratori Municipal, que va trobar més de 380 bactèries per cm³ de cinc espècies diferents, una de les quals era el Bacterium Colis, i per tant s'havien de considerar no potables i prohibides per al consum públic.

Aleshores es va sol·licitar al Governador Civil que instés els propietaris de les finques en les que existien pous de la mina per tal que no posessin cap impediment a l'hora de permetre-hi l'entrada per poder-los obrir i netejar-los, a fi de posar l'aigua en condicions higièniques. Un cop feta la notificació, una delegació formada per un Administrador de l'Hospital assistit pel Secretari, un brigada i un caporal de la Guàrdia Municipal, i els operaris, es va presentar a les propietats afectades a fi de procedir als treballs de neteja.

Una de les galeries.
Però la cosa no es va presentar fàcil, ja que molts dels afectats es van negar a deixar passar la comitiva. Alguns sí consentien la neteja, però a canvi d'una indemnització; d'altres al·legaven que no els constava servitud d'aqüeducte per les seves finques, i també hi havia els que s'emparaven en els drets que conferien les lleis espanyoles.

Aquests fets posaven l'Hospital en una situació ben difícil, a punt de traslladar els primers malalts als nous pavellons i sense poder utilitzar l'aigua de la mina, que, essent potable i reunint òptimes condicions, es contaminava en el trajecte que havia de recórrer. Tot això va obligar a demanar novament ajut al Governador, qui instà l'Administració a fer un requeriment notarial per tal que ambdues parts designessin uns pèrits per a valorar els danys i perjudicis que es poguessin ocasionar, i així fixar les indemnitzacions. Però novament es van trobar amb la negativa dels propietaris. Després de mesos d'anades i vingudes de pèrits, arquitectes, administradors, requeriments notarials i oficis del Governador, per fi es va anar posant seny a l'assumpte, i mitjançant el pagament d'indemnitzacions als uns, i perquè "feien un favor al pobre Hospital" els altres, es van poder netejar els benaurats pous. Però tot aquest procés tornava a començar cada vegada que es trobava contaminació a les aigües en ser analitzades, i aixecava noves protestes per part dels afectats.

Galeria de conducció
canalitzada.
A principis del 1922, i per a poder recaptar millor l'aigua, l'Administració féu construir a la part alta de l'Hospital un dipòsit de ciment sobre bigues de ferro, on es va col·locar un motor bomba. La preocupació per poder obtenir un cabal suficient per al subministrament va portar l'Administració a sol·licitar al llarg dels anys ajut de diferents professionals; l'any 1925, per exemple, es va demanar al germà Adrià, de la Congregació de Sant Gabriel i especialista en estudis hidrològics, la recerca de noves corrents subterrànies tant a l'Institut Mental com als terrenys del nou Hospital. En el seu informe senyalava que havia trobat dues corrents, una d'elles situada rere la bòvila, de la que es podrien extreure bones quantitats d'aigua si es construïen pous en els punts on ell indicava. Desprès del pare Adrià, i sempre amb el mateix fi, van desfilar pels terrenys un munt de geòlegs, enginyers i miners.

En inaugurar-se el nou Hospital, el cabal recollit era insuficient per tan enorme volum d'edificis i superfície, i la contractació del subministrament mitjançant la Societat General d'Aigües de Barcelona suposava una solució tant onerosa que resultava pràcticament impossible. Això portà els administradors a demanar a l'alcalde que fes efectiva la clàusula sisena del contracte de compra venda del vell edifici, la qual sense ser onerosa per a l'Ajuntament, podria resoldre el problema. Aquesta consistia en què la dotació d'aigua que es subministrava gratuïtament a l'Hospital de la Santa Creu es traslladés al nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i, cas que la que era propietat del Municipi no estigués canalitzada en les proximitats d'aquell, es gestionés una permuta amb la Companyia General d'Aigües. La idea no era pas absurda: des del maig de 1509, i gràcies a les gestions fetes davant dels Consellers, es posà la primera pedra de la font que havia de subministrar aigua gratuïtament a la Santa Creu, i que va ser augmentada tres segles més tard per una conducció que venia des de la Font de Canaletes.

Però malgrat els esforços, la corporació va denegar la sol·licitud al·legant no tenir aigua de la seva propietat prop dels terrenys del nou edifici, la qual cosa va obligar l'Administració a negociar amb Aigües de Barcelona, de la qual aconseguí al final un contracte amb molt bones bonificacions. Els estudis per l'aprofitament de la mina continuaren, i l'octubre de 1929 l'arquitecte Pere Domènech i Roura (fill de Lluís Domènech) presentà un plànol de distribució que projectava conduir l'aigua potable procedent de la mina que tenia el seu origen a la finca Planas a tots els pavellons i dependències de l'establiment, i pel que fa a la mina procedent del Guinardó, fer-la pujar a una torre-dipòsit que es construiria a la part alta dels terrenys, rere la bòbila, substituint la que ja existia. En aquesta torre s'hi unirien les aigües d'ambdues mines, però en el cas que el cabal obtingut fos insuficient, mitjançant una combinació d'aixetes, s'hi afegiria la subministrada per la Companyia per tal d'arribar a totes les dependències i també als jardins per al seu rec.

Una vegada fetes totes les instal·lacions, i per indicació dels administradors, cada dia es feia una anàlisi de l'aigua de la mina per prevenir una possible contaminació. Aquestes eren realitzades pel Laboratori de Bacteriologia de l'Hospital sota la direcció de Ricard Moragas qui, en cas de detectar alguna anomalia, avisava el Prior per tal que en tallés el pas tot substituint-la per la que subministrava la Companyia General obrint les aixetes corresponents.

Formació de calç a la volta
i parets de les galeries.
Per evitar les contínues obstruccions en les canonades provocades per la calç, es va comprar un aparell purificador model permo, que en un principi no va tenir el resultat que s'esperava perquè l'aigua no sortia del tot descalcificada. Això no concordava amb la garantia donada per l'empresa venedora, que fixava en 0 graus hidrotrimètrics el resultat de la regeneració a partir d'una duresa inicial de 50 graus. El Doctor Fernández Pellicer, responsable llavors de les anàlisis, va trobar una pràctica solució: va deduir que quan l'aigua travessava l'aparell a una moderada pressió s'obtenia la descalcificació a 0 graus, arribant a disminuir fins a 2 graus quan la pressió era molt forta. Per això aconsellava augmentar la potència de la bomba que aixecava l'aigua de la mina, per tal que donés un millor rendiment, i amb l'objectiu d'evitar l'entrada directa de l'aigua sense purificar.

Durant els anys 1953 i 1954 Barcelona va patir grans restriccions d'aigua i de llum, cosa que va perjudicar enormement l'Hospital. Per aquest motiu es va demanar a personal tècnic especialitzat en el tema un estudi per poder resoldre el problema augmentant la capacitat dels dipòsits amb l'obertura de nous pous, i també que l'enginyer municipal fes un informe sobre el particular. Aquest, en el seu dictamen, va proposar una sèrie de mesures per a reduir els problemes, com la de dotar el pavelló quirúrgic d'un dipòsit d'entre mil i dos mil litres de capacitat exclusiu per al seu servei; augmentar tot el possible la capacitat dels dipòsits dels pavellons; i dotar la bomba de la torre d'aigua d'un motor d'explosió que es pogués accionar per corretja en cas de talls elèctrics.

Un altre problema greu va sorgir quan a mitjans dels anys 60 es van construir a la part alta de l'Hospital, fora dels seus terrenys, una sèrie de barraques. Els residus que aquestes generaven van provocar filtracions, amb la conseqüent infecció de les mines. Es va fer una inspecció per part de la Companyia General d'Aigües de Barcelona que va determinar la necessitat d'instal·lar aparells purificadors d'aigua. L'Hospital no va tenir més remei que comprar-los.

L'any 1966, amb la posada en funcionament de la nova Direcció General de l'Hospital, es van iniciar tot un seguit de canvis a tots els nivells. Per exemple, es va gestionar la construcció d'un nou edifici, però com que aquest projecte no va arribar a bon port, el resultat va ser que els pavellons van patir un gran canvi estructural, amb la creació de noves sales i dependències. No és d'estranyar doncs, que de mica en mica es deixés d'utilitzar l'aigua de la mina per a ús humà, encara que aquesta mai va deixar de ser profitosa pel rec i neteja dels jardins i els passeigs.

Pel que fa a la tradició que l'aigua de mina té propietats curatives, l'Hospital no en va ser l'excepció, i la gent s'acostava a les seves fonts per recollir-la i beneficiar-se de les seves qualitats. També durant alguns anys la vella fàbrica de cerveses Damm del carrer Còrsega, La Bohèmia, va aprofitar el seu cabal. Ara, potser quan prenguem una canya d'aquesta coneguda marca recordarem que en altres temps la seva fórmula estava composta, en part, de l'aigua que provenia de la mina de l'Hospital.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...