Cerca al bloc

30 de setembre de 2011

Postales y teatro: Miquel Figuerola Aldrofeu, 'Fialdro'


Entre la riquísima documentación que guarda el archivo del Hospital de Sant Pau hay una parte relativa a la Fotografía. Se trata de los contratos de alquiler de la galería que existía en la terraza de la casa aneja al Teatro Principal y que ocuparon distintos fotógrafos entre los años 1869 y 1915. En el marco de un estudio más amplio sobre ellos, el artículo que os presentamos en esta entrada, "Postales y teatro: Miquel Figuerola Aldrofeu, Fialdro" estudia una de esas figuras, la de FIALDRO (acrónimo de Miguel Figuerola Aldrofeu), autor teatral, y su esposa, la filipina Emilia Seabastiá Silva, que ocuparon la galería fotográfica entre 1905 y 1909, dedicándose sobre todo a retratar actrices y cantantes, y publicando sus fotografías en forma de postales.

publicado en Revista Cartófila nº 30 (diciembre 2009),
Barcelona : Cercle cartòfil, pp. 18-28.
DL: B-30425/2009

María de los Santos García Felguera
Departament d'Humanitats
Universitat Pompeu Fabra
msantos.felguera@upf.edu

23 de setembre de 2011

El Pavelló de la Mare de Déu de la Mercè

Com la majoria de pavellons d'infermeria, el de la Mercè, projectat per Domènech i Montaner, s'edificà en la primera fase d'obres del recinte (1902-1912), la construcció de l'Hospital de Sant Pau. Situat el tercer de l'ala oest, o de dones, (era el pavelló III-O al projecte original), estava destinat a ginecologia. Dins el recinte, es troba entre els pavellons del Carme i de Montserrat, davant del de Sant Rafael (aquest darrer, el seu simètric, es construiria més tard, i hi presenta més diferències que les que trobem en les altres parelles de pavellons d'un pis i una sala).

Cúpula de la rotonda de la Mercè, on s'hi observen
els medallons amb els trifolis de mosaic.
Es especialment característica la forma i decoració de la cúpula de la rotonda, força diferent de la resta. La curvatura del seu perfil arrenca d'un nivell més baix que en els altres pavellons, si bé acaba assolint la mateixa alçada que la resta. Això fa que en aquesta cúpula els pinacles que l'envolten rematant els pilars resultin més alts. Entre aquests pinacles, la cúpula està decorada amb medallons de pedra que contenen uns trifolis de mosaic blau. Les teules ceràmiques de la seva coberta dibuixen uns patrons en què predominen els ocres, tot i que a la part inferior al voltant dels medallons s'hi imposa el roig. Cal dir que durant uns anys de la dècada del 2000 aquesta cúpula va romandre mig esfondrada i envoltada de bastides, però després de les recents obres de rehabilitació la podem contemplar de nou amb tot el seu esplendor original.


El pavelló de la Mercè en una imatge del 2009,
amb la rotonda envoltada de bastides.

Imatge de l'interior del pavelló als anys 90.
S'hi observen els mosaics ceràmics de les
voltes del sostre i els mòduls instal·lats en
la dècada anterior.
A nivell decoratiu també destaquen les G's de les baranes dels terrats, els mosaics de la torre d'aigües  i les escultures d'Eusebi Arnau presidint cada entrada: imatges de la Mercè a la façana principal i de Santa Anna a la façana posterior.

Pel que fa a la conservació, ja es va actuar sobre aquest pavelló a finals dels 70 i principis dels 80, quan la instal·lació del servei d'obstetrícia de l'Hospital en els seus espais s'aprofità per a restaurar-ne l'interior. Aquesta intervenció dels arquitectes V. Argentí Salvado, A. González i J.L. González els valgué el Premi del Jurat i de l'Opinió FAD '79 i el Premi Internacional FORMICA 1981 DESIGN COMPETITION per l'interior del Pavelló de la Mercè. Per cert que, exteriorment, el 1981 també es dugué a terme el condicionament del seu entorn ajardinat.


Actualment l'aspecte extern del pavelló de la Mercè és molt fidel a l'edifici tal i com es construí originalment. Aquest model us permet explorar-lo des de tots els angles (clicant la imatge).

16 de setembre de 2011

L'heràldica dels Antics Hospitals

Amb aquesta entrada iniciarem una nova sèrie dedicada als símbols heràldics de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau al llarg de la seva existència, que, com anirem veient, no son pocs. L'heràldica és la branca de la història que analitza i estudia els blasons, és a dir, els escuts d'armes. Històricament, els estaments privilegiats, però també els municipis i altres institucions, recorrien als escuts d'armes per a donar-se notorietat i, especialment, per a identificar-se en unes èpoques en què la majoria de la població era illetrada. Actualment els escuts estan força en desús, però encara hi ha organismes que els utilitzen en la seva imatge corporativa; sense anar més lluny, al logotip del propi Hospital encara avui dia s'hi representa l'escut que ha ostentat des de fa sis segles.

Aquesta primera entrega la dediquem a l'heràldica dels Antics Hospitals, els antecedents directes de l'Hospital de la Santa Creu. Cal dir que no es conserven referències directes sobre els seus escuts d'armes; la nostra única font al respecte és el Llibre que conté tot lo Principi del Hospital General de Sancta Creu i de la convalesèntia, també anomenat "Llibre de Taula", del 1674. Les primeres pàgines d'aquest llibre, dedicades als Hospitals Antichs, presenten per a cadascun d'ells un breu text amb la seva història, acompanyat d'un dibuix de cada edifici. Aquests relats no s'han de prendre al peu de la lletra, ja que, escrits gairebé tres segles després de la seva desaparició, és inevitable que incorporin llegendes o fets inventats. Tampoc les representacions dels hospitals pretenen ser fidels, ni poden ser-ho, ja que a l'època molts d'aquests edificis ja han desaparegut. Pel que fa concretament a les armes, els textos no s'hi refereixen; només els trobem representats als dibuixos de cada hospital, que inclouen l'escut que en cada cas se'ls hi atribueix. Siguin aquestes armes autèntiques o bé inventades amb posterioritat, són prou interessants perquè les vegem breument una per una:

Hospital de Sant Llàtzer, dels Mesells, o de Santa Margarida.
La creació d'aquest establiment es remonta al segle XI, quan el bisbe de Barcelona, anomenat Torroja, va fundar un hospital per a leprosos. El blasonament de l'escut representat al Llibre de Taula es podria descriure en termes heràldics com "de gules[*], una creu patent[*] d'argent". De fet, aquestes armes no són altra cosa que les de la Catedral de Barcelona, cosa gens sorprenent tenint en compte que fou el bisbe qui el fundà. 

Hospital d'en Marcús.
Va ser fundat el segle XII per Bernat Marcús, un ric mercader barceloní; a la seva mort passà a ser gestionat pel govern de la Ciutat. L'escut que li atribueix el Llibre de Taula es podria descriure de la manera següent: "d'atzur[*], una torre d'argent sobre un mar en forma de peu ondat d'argent, carregat de tres faixes ondades[*] d'atzur". A falta de cap altra referència al Llibre, només podem aventurar que es podria tractar de l'escut del propi Marcús, o com a mínim el que els autors del Llibre de Taula li atribuïren.

Hospital dels Pelegrins.
L'hospital va sorgir el segle XIII per iniciativa dels canonges del monestir de Santa Eulàlia del Camp. Aquest monestir havia estat fundat als afores de Barcelona pel bisbe Guillem de Torroja el 1155, i el 1293 es traslladà dins la ciutat, a prop de la plaça de Santa Anna; el 1423 s'uní al monestir de Santa Anna, fundat el segle anterior per l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem. A més, el 1489 l'Orde del Sant Sepulcre fou suprimit pel papa Innocenci III i incorporat al de Sant Joan de Jerusalem. Aquests canvis, esdevinguts després de la desaparició de l'hospital però molt abans de l'elaboració del Llibre de Taula, potser expliquen que el seu escut s'hi representi com "de gules[*], una creu d'argent", en el que sembla un compromís entre les armes de la Catedral -a la qual l'hospital mai va pertànyer tot i ser una fundació eclesiàstica- i la Creu de Sant Joan pels Hospitalers de Santa Anna.

La Creu de la Catedral (esquerra) i la Creu de Sant Joan.

Hospital del Canonge Colom.
El 1229 un canonge del capítol catedralici, de nom Colom, va fundar aquest hospital molt a prop d'on després es situaria l'Hospital de la Santa Creu. Les armes que li atribueix el Llibre de Taula són parlants, sens dubte fent referència al nom del fundador: "de gules[*], un colom d'argent". A més, l'elecció dels esmalts és una clara referència a les armes de la Catedral en tractar-se d'una fundació catedralícia. Com en la resta de casos, no podem discernir si l'hospital arribà a usar aquest escut o si es tracta una atribució posterior.

Hospital del Canonge Vilar, o de Sant Maties.
Com el seu nom indica, aquest hospital també el fundà un canonge de la catedral, Pere Vilar, en aquest cas el segle XIV. La imatge de les armes que ens ofereix el Llibre de Taula no és molt clara, però podria tractar-se d'un garrot, en tant que un dels atributs de Sant Macià o Maties, sota l'advocació del qual es posà l'hospital. Així, l'escut que es representa al Llibre de Taula es podria descriure com "d'atzur[*], un garrot d'or posat en faixa[*]".

Hospital de Pere Desvilar, de l'Almoina o de Santa Marta.
El 1308 Pere Desvilar, ciutadà honrat de Barcelona, va fundar l'hospital, que a la seva mort passà a mans del Consell de Cent barceloní. L'escut que apareix representat al Llibre de Taula és: "de gules[*], una domus[*] d'argent". La domus -o hostal- podria ser una referència a Santa Marta com a patrona dels hostalers.

9 de setembre de 2011

Betlem o el Parc de la Santa Creu, 1623-1953

L’any 1623, Antoni Coll, cirurgià, va deixar a l’Hospital de la Santa Creu una casa i ermita amb les seves terres annexes, situada al terme de Sant Gervasi de Cassoles, coneguda amb el nom de Nostra Senyora de Betlem (vegeu-ne l'emplaçament al mapa). Una de les condicions del seu testament va ser que aquesta fos destinada per a l’esbarjo dels senyors Administradors d’aquell Hospital. Pel que sembla això no es va complir i la finca va ser destinada al llarg dels anys a diferents fins i es va ampliar amb l’adquisició d’altres terrenys que es trobaven al seu voltant.

Una de les escasses fotografies que es conserven de l'ermita de Betlem i les
edificacions annexes a principis del segle passat. A la part superior dreta de
la imatge, s'hi aprecia l'Observatori Fabra.

Situada al sud de la falda de les muntanyes del Tibidabo i Vallvidriera, constava de diferents classes de terres, una bona part destinada a horta i la resta plantada de vinya i altres fruites, regades per una mina d’aigua propietat de la finca, i en la seva part alta hi havia un bosc de pins i garrofers. Es trobava molt a prop del lloc on el 1408 s’habilità la residència reial de Bellesguard, en la qual Martí I l’Humà va intentar refer la seva malmesa salut, i on l’any següent es va casar amb Margarida de Prades amb la benedicció de Benet XIII, el papa Luna. L’Ermita va ser erigida pels jerònims de la Vall d’Hebron dins de les seves propietats i des de temps immemorials era motiu de peregrinació per venerar una imatge de la Mare de Déu trobada en una font prop d’on es va construir. També hi pujava ocasionalment el rector de Sant Gervasi a celebrar missa.

En un principi l’Hospital va destinar les seves instal·lacions per a l’alberg de dements de l’Hospital de la Santa Creu, fins que van ser traslladats a l’Institut Mental, després al sanatori de la Comunitat de Germans Hospitalaris de la Santa Creu, i fins a la Guerra Civil com a Convalescència de malalts dèbils que gaudien de la natura del seu entorn per a la seva recuperació, llavors s’anomenava Parc de la Santa Creu.

Tal com va passar amb la Granja, durant el temps del conflicte i sota la tutela de la Generalitat, es destinà a malalts tuberculosos amb el nom de Parc de Salut i Repòs. Després d’aquest període en la finca es va establir interinament l’Hospital d’Incurables, el qual ho feia sense fer cap aportació econòmica a l’Hospital. L’Administració va tractar que l’Ajuntament pagués un lloguer per la seva ocupació consistent en mil cinc- centes pessetes mensuals, cosa que no va aconseguir fins l’any 1942, en què gràcies a les gestions del Comte de Caldes, membre de la Molt Il·lustre Administració, va rebre el lloguer i també els endarreriments que els devien des del 1939.

Vista aèria de l'aspecte actual dels edificis de Betlem. Tot i les modificacions,
encara s'hi pot reconèixer la façana de l'ermita al centre del cos principal.
(cliqueu per a veure'l més gran)

Sis anys mes tard, els incurables van ser traslladats a unes altres instal·lacions i llavors la finca va ser llogada a la Pia Societat de Germans Hospitalaris de Santa Creu per un mòdic lloguer per a destinar-la a noviciat, la qual cosa va durar poc més d’un any. Llavors va passar al Govern Civil i finalment a la Junta de Protecció de Menors, que la va adquirir el 24 de desembre de 1953 pel preu de tres milions cinc-centes mil pessetes, després que els membres de la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital renunciessin públicament al seu dret d’ús i esbarjo sobre la finca, segons la clàusula testamentària d’Antoni Coll.

2 de setembre de 2011

El Pavelló d'Operacions

El Pavelló d'Operacions fou projectat per Lluís Domènech i Montaner per a albergar els quiròfans de l'Hospital, i la seva construcció es dugué a terme simultàniament amb altres 9 pavellons, entre 1902 i 1912. Dedicat als Sants Cosme i Damià, està situat al bell mig de l'Avinguda Central, entre els pavellons del Carme, de la Mercè, de Sant Leopold i de Sant Rafael.

Façana posterior del Pavelló d'Operacions durant
la seva construcció en una imatge dels anys 20.
A diferència dels que l'envolten, no està concebut com un pavelló d'un pis i una sala, sinó que es tracta d'un cos amb estructura diferenciada, que consta de tres pisos i semisoterrani. Destaquen els tres absis amb parets i teulades de vidre, que albergaven les sales de quiròfan pròpiament: un de principal, a la planta baixa, i dos al primer pis, a banda i banda de la façana posterior, per a intervencions menors (un per a dones i un per a homes). Al pis subterrani, comunicat per galeries subterrànies amb els altres pavellons d'infermeria i cirurgia, s'hi trobaven els magatzems i una sala d'espera. A la planta baixa, les sales d'anestèsia i post-operatori associades als quiròfans, i al segon pis, els laboratoris de fotografia i radiologia, així com els esterilitzadors d'aigua.

En aquesta fotografia de finals dels 90 s'aprecien les
decoracions ceràmiques de la façana principal, així com
els detalls escultòrics de la tribuna. També es pot
observar a través de l'obertura del balcó el nivell d'un
dels pisos que s'afegiren en remodelacions posteriors.
La decoració en mosaic de les seves façanes fou executada per Mario Maragliano a partir de dibuixos de Francesc Labarta. Però el tret més característic de la seva decoració és el fris de rajoles del pis superior, que representen àguiles heràldiques en tons blaus coronades pels noms de metges catalans il·lustres. Per sobre d'aquest, l'escut del frontó, així com els àngels que coronen l'edifici, son obra d'Eusebi Arnau; mentre que els lleons que trobem coronant les cantonades foren executats per Pau Gargallo.

Si bé exteriorment el pavelló s'ha conservat força íntegre, el seu interior ha estat completament transformat al llarg del segle XX, amb la modificació de l'alçada dels pisos. Les conseqüències d'aquestes intervencions es poden veure a l'exterior, per exemple, en les finestres obertes a la teulada, el tapiat de la vidriera al quiròfan principal o de les cobertes de vidre als quiròfans secundaris, o el detall que un dels nivells de les noves plantes queda a mitja altura de l'obertura del balcó de la façana principal.


El model que us oferim aquí mostra l'aspecte original del pavelló, que podeu contemplar directament clicant sobre la imatge.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...