Cerca al bloc

22 d’agost de 2011

El Teatre de la Santa Creu, 1603-1918

Una de les principals fonts de subsistència de l'Hospital de Santa Creu eren els Privilegis reials: els reis donaven concessions que el beneficiaven directament. Els primers benefactors van ser reis catalans, com Martí l'Humà, però va ser un rei espanyol, concretament un Àustria, qui concedí a l'Hospital un dels privilegis més curiosos: el "de les Comèdies".

Motivats per la penúria econòmica existent per l'increment d'acolliments, i adonant-se els administradors de l'arribada a Barcelona de comediants que feien les seves representacions en espais públics, li demanaren al Capità General D. Fernando de Toledo per la possibilitat d'obtenir benefici d’aquestes funcions. Aquest els ho concedí l'abril de 1579, però també es demanà ratificació a la Cort del rei a Madrid i, finalment, el 25 de juliol de 1587, Felip II atorgà l'exclusivitat a l'Hospital sobre la decisió de quines companyies podien actuar i el lloc de la representació, així com el dret a disposar dels beneficis resultants.

Privilegi de les comèdies concedit per Felip II
(cliqueu per a veure'l més gran)

Aquest document és una curiositat per sí mateix, ja sigui per la relació de tots els títols del rei, des dels regnes fins als ducats, passant per la pròpa concessió i arribant a la signatura de "Yo el Rey".

Primera façana del Teatre de la Santa Creu,
del segle XVII
Per dur a terme aquesta tasca, l'administració decidí construir un teatre a la Rambla, en uns terrenys heretats de Joan Bosch prop del portal de Trenta Claus (vegeu-ho al mapa), i a finals de l'any 1596 signà un contracte amb el mestre de cases Montserrat Santacana perquè dugués a terme l'obra. Aquesta s'acabà a principis del segle XVII.

Durant el setge a què fou sotmesa la ciutat per les tropes de Felip V el 1714, una de les seves mesures repressives contra Catalunya va ser la de tancar el teatre, la qual, però, no es va dur a terme. Malgrat això i durant un temps, es convertí en un magatzem de blat i mercaderies. Passat aquest període, el 1760 es canvià l'antic local per un de nou edificat en pedra, amb una sala més àmplia i capacitat per a 1000 espectadors, i s'instal·là a la Rambla amb una gran il·luminació des del Pla de la Boqueria fins a la Plaça del Teatre. El 1776 es construí una nova façana, que ha arribat fins als nostres dies.

Façana actual del Teatre, construïda el 1776.
L’esplendor del teatre s'inicia a mitjans del segle XVIII; llavors es contractaren les primeres companyies venecianes i napolitanes, i començà així la seva fama tant nacional com a l’estranger. Pel seu escenari passaren els millors cantants lírics i les més reconegudes companyies de declamació. Va ser un punt de trobada de les classes socials més diverses, i no només de l'aristocràcia i de la burgesia catalana, sinó també de la gent del poble, fidels devots d'una actriu o un cantant. També es feien altres activitats, com per exemple els balls de carnestoltes, que devien ser un mal son per les autoritats, a jutjar pel que consta en diverses crides, on s'hi descrivien les normatives a seguir la nit del ball.

Un episodi desastrós pel teatre va ser l'incendi que patí la nit del 27 al 28 d’octubre de 1787, i que el va destruir. El Capità General, Conde del Asalto, habilità un magatzem perquè no s’interrompissin les representacions i demanà autorització al rei Carles III per a reconstruir-lo. Un cop aconseguida l'aprovació del rei, encarregà al tinent d'enginyers Carles Francesc Cabrer i a l'arquitecte Andreu Bosch la construcció d'un nou coliseu, cosa que s'assolí en menys d'un any, coincidint el lliurament de l'edifici amb l'onomàstica del monarca.

Cartell del 1844 anunciant l' "ópera
semiseria" Linda de Chamounix.
La nova construcció, molt més luxosa que l'anterior, disposava d'una acurada distribució en quatre pisos amb tres rengles de llotges i unes prestacions acústiques i de visibilitat excel·lents, amb una aranya especial que il·luminava tots els racons. S'inaugurà amb l’estrena de l’obra El cafè de Barcelona, peça bilingüe catalana i castellana, escrita pel madrileny Ramón de la Cruz. La seva època daurada continuà i s'hi escoltaren per primera vegada obres de Mozart, Rossini i Donizetti.

L'Hospital va tenir el monopoli de les representacions teatrals a Barcelona fins que, l'any 1844, el govern d'Isabel II concedí permís a la Societat del Liceu per a edificar un teatre als terrenys de l'antic convent dels Trinitaris, a pocs metres Rambla amunt. La mateixa Junta de Govern, conscient del perjudici que aquesta edificació més gran i luxosa ocasionaria al teatre de la Santa Creu, va fer diverses proposicions als seus administradors, com ara adquirir-lo per enderrocar-lo  amb el compromís d'abonar un elevat cens anual com a compensació. Però després de diverses reunions infructuoses, aquestes propostes foren retirades, i el nou coliseu fou inaugurat el 4 d'abril de 1847 amb el nom de Liceo Filarmónico-Artístico Barcelonés de S.M. la Reina Isabel II.

Cartell del 1868 anunciant l'òpera
Il Trovatore de Giuseppe Verdi.
Malgrat tot, la Casa del Teatre continuà la seva vida. El 1849 canvià el nom de Santa Creu pel de Principal, i l'any següent substituí el seu enllumenat de cera i oli pel de gas. S'hi escoltaren òperes com Otello, L’elisir d’amore, Lucia de Lammermor, La Cenenterola, La Traviata... El 16 d'abril de 1876 s'hi representà per primer cop a Barcelona Aida de Giuseppe Verdi, i el 17 de maig de 1882, també per primera vegada a la ciutat, Lohengrin de Richard Wagner. Es procurava sempre contractar òperes tant o més atractives que les del seu competidor. Era tan patent la rivalitat sorgida entre els partidaris de tots dos teatres –els "cruzados", al·ludint als de Santa Creu, i els "liceistes", que defensaven el Liceu–, que Frederic Soler i Enric Carreras van arribar a escriure el 1865 la sàtira Liceistes i cruzados fent-se'n ressò.

Als edificis annexos al Teatre, també propietat de Santa Creu, van tenir la seva seu entitats emblemàtiques com l'Ateneu Barcelonès, la Unió Gremial o l’Ateneu Republicà, per on van desfilar personatges tan rellevants com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Bartomeu Robert, Francesc Cambó o Pompeu Fabra, entre d’altres: habituals de sopars i tertúlies al Cafè de les Delícies, situat a la planta de l'edifici, i que posteriorment esdevindria el prestigiós restaurant Au Lyon d'Or.

Margarida Xirgu amb Federico
García Lorca (esquerra) i el
director teatral Cipriano Rivas
Cheriff, per la representació
de Bodas de Sangre el 1935.
Pel seu escenari també van passar innumerables artistes com Eleonora Duse, Sarah Bernhardt, Margarita Xirgu, Enric Guitart o Josep Santpere; músics com Pau Casals, Enric Granados o Lamote de Grignon. També s'hi va celebrar el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Francesc Cambó va donar-hi la seva important conferència Catalunya i la solidaritat, i Àngel Guimerà va estrenar-hi La Santa Espina.

Malgrat tot, el Teatre Principal inicià el procés de decadència, fins el punt d'alternar les representacions teatrals amb el cinematògraf. La matinada del 3 de novembre de 1915 un incendi destruí totalment la sala i l'escenari; segons les cròniques, les flames feien una alçada de més de cinc metres, i tota la ciutat va col·laborar per apagar el foc, però no s'hi va poder fer res. S'organitzà una col·lecta per a reedificar-lo, però finalment, el 20 de gener de 1918, el teatre va ser venut a Teodor Seebold per 545.000 pessetes.

Anys després, un cop reconstruït, va ser escenari de l’estrena mundial de Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores de Federico Garcia Lorca, amb Margarida Xirgu com a actriu principal. Pot ser que llavors la Xirgu recordés aquella vegada que, essent l'Hospital encara propietari del Principal, va haver d'acabar la seva representació de Salomé en un teatre del Paral·lel perquè la Molt Il·lustre Administració trobava que la seva dansa dels set vels no era prou decorosa per l'honor de la Institució.

-
Vegeu també:
Postales y teatro: Miquel Figuerola Aldrofeu, Fialdro (M. S. García Felguera)

5 d’agost de 2011

Imatges de l'Institut Mental de la Santa Creu

Fa trenta cinc anys que faig recerca a l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu. Jove investigador, vaig arribar-hi el 1977. Em van acollir Carme Larrucea, una arxivera senior que havia estat contractada per posar ordre en un dels arxius més rics i més apassionants del país amb l’ajut d’una Pilar Salmerón aleshores adolescent. El local era caòtic. En Josep Danón, que m’hi havia enviat va advertir-me que tingués sort... Explica anècdotes sucoses sobre les seves recerques als anys seixanta on calia la venia del Canonge Despujol per tenir la clau, que no el duro... No hi havia catàleg, els documents jeien en distintes sales del Hospital. De tant en tant, quan arribava, la Pilar em deia:
-Hem trobat unes carpetes que potser t’interessaran.
Hem trobat, ho trobaven en caixes i lligalls amuntegats en mig de la pols des de feia dècades.

Jo treballava en una recerca etnogràfica sobre els conflictes de l’Institut Mental, però en la meva formació doctoral havia descobert Foucault i la Memòria de 1860 de Pí i Molist relativa a la construcció del Manicomio de la Santa Cruz. La coincidència entre Foucault i Pi i Molist el 1975 fou crucial pel meu futur professional, i la petita part dels fons de l’Arxiu que va ser possible consultar aleshores, em permeté descobrir meravelles tan grans com les que Alí Babá va trobar a la cova, o Jim a l’illa del tresor.

Després de doctorar-me vaig romandre dues dècades lluny de l’Arxiu. Vaig tornar-hi a principis del nou segle per completar una promesa incomplerta que m’havia fet a mi mateix. Carme Larrucea s’havia jubilat però Pilar ha estat una mentora atenta i indispensable ara perfectament catalogat i endreçat. Hi treballo regularment. Em queda feina per la propera dècada. Vaig escriure primer la memòria d’unes oposicions que van donar lloc al llibre Stultifera Navis: la locura, el poder y la ciudad (Lleida: Milenio, 2006) una monografia sobre la atenció als bojos a la Ciutat de Barcelona i les seves relacions amb la societat, la cultura i la política a partir de l’Hospital i del Manicomi que n’era annex. Al llibre vaig introduir un debat sobre la escriptura etnogràfica i històrica i sobre el problema de la anomenada història total. En el treball d’escriptura hi ha influències de la literatura dramàtica, del cinema, de la música i de la literatura i quasi enllestida vaig poder recuperar, via la Pilar el petit arxiu fotogràfic sobre el Manicomi que ella havia anat catalogant els darrers anys. Les imatges eren extraordinàries des d’un punt de vista artístic i etnogràfic, tant que vaig haver de revisar algunes parts del text per integra-les a la narrativa. No sense ingenuïtat vaig creure que la meva feina en la institució era closa. Però l’esdeveniment cultural que signifiquen la edició digital d’imatge i especialment les plataformes a la xarxa com Vimeo, Youtube, Blip em reservaven una sorpresa.

En una calaixera de casa romanien dues bobines en Super8 que havia filmat al manicomi entre 1973 i 1975 quan era resident de psiquiatria. Sis minuts enregistrats per un metge aficionat. Plans generals, posició discreta de la càmera, distant dels homes per no influir en les conductes, eventuals experiments de composició dels plans. El super8 no permetia virgueries per la seva baixa sensibilitat, per la impossibilitat de jugar amb les profunditats de camp, per la quasi impossibilitat de filmar interiors sense torxa. Un parell de minuts corresponien al darrer via crucis, de Divendres Sant a la matinada, el 1974, mesos abans que la congregació de Germanes abandonés la institución definitivament. Vaig fer digitalitzar les imatges per emprar-les, potser, en algun curs o conferència.

Un any després de la publicació del llibre, uns companys van demanar-me participar en unes jornades sobre Art i Psiquiatria al Pavelló de distingits de l’Institut Pere Mata de Reus. Com eren artistes vaig pensar oferir-los les imatges de la institució en la seva dimensió artística: fotografies destinades a la publicitat de la Institució, fetes entre 1908 i 1962 per fotògrafs professionals amb una qualitat tècnica extraordinària i un valor etnogràfic enorme sobre el manicomi i les seves finques. Amb un guió lineal i cronològic desfilava un flux d’imatges de 10 minuts de durada, amb uns títols. Per a acabar d’editar-la vaig creure útil afegir-hi una il·lustració musical. Havia de durar deu minuts. Tinc un bon arxiu sonor i per atzar tenia una versió d’aquesta llargada del Concert de l’Adieu de Georges Delerue que forma part de la banda sonora de la pel·licula Dien Bien-Phu. De nou l’atzar. Sentir i veure la presentació que desfilava automàticament em va sorprendre. Era com si aquella partitura destinada a descriure una derrota hagués estat escrita per aquelles imatges. El pas següent va ser convertir la presentació en un vídeo digital també de deu minuts. Es la versió que està penjada a Youtube i que ha rebut quasi 13000 visites.

Amb la moral que donà la resposta, vaig iniciar una empresa més ambiciosa. Amb més material fotogràfic i cinematogràfic procedent de fototeques privades, de la col·lecció de imatges de Tino Soriano i, sobre tot de la extraordinària col·lecció de clixés fets per Josep Jaén Teixidó entre 1950 i 1975, company inoblidable ja desaparegut vaig poder editar la versió quasi definitiva de Stultifera Navis. Imatges del Manicomi de la Santa Creu. Es un documental de 22 minuts, molt mes ben acabat que la versió a Youtube, i del qual n’hi ha versions amb àudio i català, castellà, anglès i alemany.

En projeccions públiques sovint m’han preguntat sobre les raons del guió del vídeo i la seva relació amb el llibre. El vídeo és la conseqüència del llibre, però no es un fruit mecànic del mateix. No és una il·lustració del llibre. Té una lògica ben diferent que te que veure amb les llibertats del autor. La estructura del llibre estava condicionada per una sèrie de experiències narratives en torn a la monografia etnogràfica i històrica. Ambdues establien uns límits que l'escriptura permetia transcendir fins a cert punt. Al incloure al text escrit lletres de cançons, imatges, i metàfores cinematogràfiques, però també una estructura operística no m’era possible envoltar al lector amb les sensacions auditives i visuals, amb la excepció de les imatges. Una de les meves lectores em deia:
-Veig les imatges i m’agradaria viure allí, llegeixo el text i és terrible.

El vídeo no volia ser un producte acadèmic, sinó destinat a envoltar l’espectador, a fer-lo participar de la experiència que significa evocar un món d’imatges, a partir d’un minimalisme estricte el l’ús de la veu en off i dels cartells. Es per això que la música juga un paper determinant en la estructura narrativa. En fi de compte, es tracta que el espectador senti i comprengui que l’asil protegia la societat del boig, però també al boig de la societat.

Josep M. Comelles, M.D. Ph.D
Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...