Cerca al bloc

25 de maig de 2011

Els Pavellons d'Observació

En el seu projecte d'hospital, Lluís Domènech i Montaner va preveure dos pavellons per a observació dels casos entrants i tractament en cas de risc de contagi. Aquests, situats al costat dels accessos laterals al recinte, a banda i banda rere el Pavelló de l'Administració, serien el de Sant Jordi per a la recepció d'homes, al flanc est, i el de Santa Apol·lònia per a dones, al flanc oest.



El cos principal dels pavellons allotjava quatres sales individuals a les quals s'accedia des d'una galeria oberta. Els cossos laterals, que sobresortien de l'anterior, allotjaven respectivament una cuineta més la sala de la germana hospitalària, i un bany més espai per als estris de neteja.

La seva construcció es dugué a terme simultàniament amb altres pavellons de l'Hospital de Sant Pau, després de que les tasques de moviment de terres s'allarguessin des del 1902 fins el 1904. Aquesta construcció conjunta començà el març del 1905, i es conclogué el desembre del 1912.

Projecte original per a Santa Apol·lònia.
(cliqueu per a veure'l més gran)
Tot i així, l'aspecte que presenten actualment aquests dos pavellons, fins i tot després de la intensa restauració i recuperació del recinte modernista, i que hem recollit en aquests models, no es correspon amb el disseny original, sinó amb les modificacions de què foren objecte entre 1956 i 1957, i que suposaren l'afegit de l'espai sota la coberta plana. Aquestes modificacions respectaren en general l'estètica i l'estructura original, però no foren simultànies. Això explica que es trenqui la simetria entre els pavellons, i que on en un d'ells només hi ha dues finestres, a l'altre hi apareix, a més, una porta. Fixeu-vos-hi!


Vegeu també:
De Sant Josep Oriol a Sant Jordi, i de Santa Madrona a Santa Apol·lònia: els Pavellons d'Observació

L’Institut Mental de la Santa Creu, 1885-1987 (II)


Església de l'institut Mental a finals dels anys setanta.
L'edifici de l'Institut Mental de la Santa Creu fou dissenyat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet a partir del projecte del Dr. Pi i Molist (vegeu-ne una breu història a l'entrada anterior). Un cop acabat, les dimensions del complex eren impressionants: 700 metres de llarg per 200 d'ample, comparable en extensió al Palau de Versalles. Estava format per dotze pavellons aïllats, perpendiculars a dues crugies paral·leles entre sí, amb extensos hemicicles als dos extrems, i comptava fins i tot amb una església. Al voltant d'un mòdul central s'articulaven les dues ales, que albergaven un departament general per a cada sexe.


Tot i no disposar dels plànols del projecte, s'ha pogut reconstruir l'aspecte que podria haver tingut originalment a partir d'antigues fotografies sobre la institució, que en mostren la seva arquitectura en diverses èpoques de la seva existència.


L'edifici es construí en terrenys cedits per un benefactor anònim a prop de la masia de Ca n'Enseña, que encara avui dia està dempeus i serveix de local d'associacions del barri de la Guineueta. De la resta de l'edificació, només en resta part del cos central, que actualment alberga la seu del districte i la Biblioteca de Nou Barris, i l'església, en estat de ruïna (vegeu-ne una vista).

Clicant la imatge d'aquí sobre podreu explorar el model des de tots els angles us fareu una idea de l'extensió d'aquesta macro-edificació, en comparació al poc que actualment en queda.

L'Institut Mental de la Santa Creu, 1885-1987 (I)

L'Institut Mental de la Santa Creu a finals dels seixanta.
Situat a Sant Andreu del Palomar, l'Institut Mental de la Santa Creu va ser la continuació de l’antic Departament de "folls i maniàtics" del vell Hospital de la Santa Creu. La seva gestació comença l’any 1857, quan la Molt Il·lustre Administració (MIA) de l’Hospital encarrega al Dr. Pi i Molist, director d’aquell departament, la redacció d’un projecte mèdic per a un nou manicomi i a l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet l’aixecament dels plànols.

El treball va ser lliurat el novembre del mateix any en forma de bases, i el 1859 el definitiu i detallat. Però l’Administració va tenir innombrables problemes per dur-lo a bon terme, i el procés es va allargar més de tretze anys. Solucionats aquests, comencen quatre anys de cerca de terrenys. Al final, gràcies al llegat d’un benefactor anònim, es compren unes finques situades entre Horta i Sant Andreu de Palomar: Can Gaig, l’Amell Gran o Ca n'Ensenya i l’Amell Xic. La primera pedra es posa el 20 de desembre de 1885, i part de les seves instal·lacions s’inauguren el 1889. Tres anys després, mor Pi i Molist, qui deixa tota la seva fortuna per poder acabar l’obra del que ell nomenava "el meu manicomi".

El 14 d’agost de 1896, la MIA, accepta el compromís de destinar 200.000 pessetes per a la continuació de les obres, especialment la dels hemicicles. Tot això venia detallat en una escriptura signada pels hereus de confiança de la senyora Antonia Bacigalupi, vídua de D. Emili Pi i Molist.

Rotonda del departament d'homes, on els malalts
furiosos eren sotmesos a un tractament especial.
L’Institut Mental de la Santa Creu estava situat en un lloc privilegiat, envoltat de muntanyes plenes de vegetació, cases rurals, jardins i torres d’esbarjo. L’edificació més propera es trobava a un quilòmetre de distància, la qual cosa li donava una certa solitud. Des de les seves edificacions es podien contemplar la casa del Marquès d’Alfarrás, coneguda amb el nom del "Laberinto", el santuari del Coll, o els pobles de Santa Eulàlia i Sant Genís d’Horta i, de més lluny, els de Santa Coloma i Sant Andreu (vegeu-lo al mapa).

El grandiós edifici estava integrat per dotze pavellons aïllats perpendiculars a dues crugies paral·leles que tenien a ambdós extrems uns hemicicles per al tractament de malalts difícils, amb una longitud total de 700 metres per 200 d’amplada, i amb una capacitat per a vuit-cents dements d’ambdós sexes. Existien, tant per al departament de dones com per al d’homes, ventilades infermeries, amples sales de reunió, grans menjadors, sales de treball, cambres de bany i biblioteca. També hi havia un frontó, sala de billars, sala de música, un teatre, patis i jardins (vegeu-ne el model).

Malalts i personal treballant als telers
de l'Institut els anys vint del segle passat.
En aquest establiment es tenien en compte tots els avenços de la psiquiatria, i no es descuidava el treball manual dels ingressats, que practicaven en tallers de papereria, fusta i corda. Hi havia un teler on els malalts confeccionaven gases per a l’hospital i un forn on fabricaven el pa, així com una horta per al conreu de verdures. Es feien sortides al camp i a les fonts properes per procurar que no es tingués la sensació de tancament.

És curiosa la separació que hi havia per diferents classes de residents. En el pensionat de primera, cada ingressat tenia una luxosa habitació individual i al costat d’aquesta la del seu servent o vetllador, una esplèndida sala per rebre les visites, menjador, jardins i jocs propis. Els de segona, tenien elegants dormitoris individuals, sala de recepció, menjador i jardins especials, i per últim els de tercera, modestes habitacions, això sí confortables, dormitoris per a 10 malalts, sala de rebre, menjador i pati d’esbarjo.

Sala de visita del pensionat de primera classe.
La dieta també variava en quant a les categories. Per esmorzar, els primers tenien xocolata i llet o cafè amb llet i pastes; el dinar s’escollia entre espanyol o francès amb sopa o puré, carn d’olla, tres plats forts, dolços i fruita i per sopar brou, verdura, dos plats i postres variats. La segona categoria començava el dia igual que la primera, però sense pastes; per dinar només tenien sopa, carn d’olla, dos plats de primer i dos classes de postres i per sopar, el segon plat era de carn i només dos postres. Els de tercera s’alimentaven esmorzant xocolata sense res per sucar; dinaven sopa, brou, un primer plat i postres, i s’anaven a dormir després de prendre un altre cop brou amb verdura, un plat fort i postres. Totes tres classes tenien vi per beure, això si, segons prescripció mèdica. És clar que el que pagaven també era ben diferent: 250, 175 i 100 pessetes al mes, respectivament.

L’any 1967, sorgeix per iniciativa del primer Director General de l’Hospital, Dr. Soler Durall, la idea d’emprendre l’inici de la reforma de l’assistència psiquiàtrica, en la qual proposa, entre d’altres, la creació d’un dispensari de psiquiatria a l’Hospital i les consultes psiquiàtriques derivades del servei d’urgències, així com reformar el Pavelló de Santa Victòria per allotjar dues unitats de malalts psiquiàtrics aguts. Mentrestant, s’havien rebut diferents ofertes de compres de terrenys del Mental, destinats a l'anomenat "Pla Parcial de Ca n'Ensenya" per a la construcció de blocs d’habitatges.

El 1969, l’Hospital ven els terrenys edificables, el pagament dels quals es fa a mesura que l’Hospital posa a disposició dels compradors les parcel·les edificables. Al mateix temps, es fa un projecte d’un nou Manicomi, que va quedar ajornat per diferents problemes interns i pel retard de l’Ajuntament en l’atorgament de la llicència. Més tard es decideix l’habilitació de Can Masdéu. Un cop realitzades les obres, no es va poder portar a terme el trasllat dels malalts degut a l’oposició de les associacions de veïns i del propi personal de l’Institut Mental.

A partir de mitjans dels anys setanta comencen les interconsultes psiquiàtriques a l’hospital. El 1981 s’inaugura al Pavelló de Santa Faustina la consulta externa de Psiquiatria; i el 1983 s’obre la Sala de Sant Jordi per a 29 malalts, es crea un Hospital de dia, s’amplia el servei amb una secció de Psiquiatria Infantil i finalment es crea l’Escola de Teràpia Familiar i la Unitat de Toxicomanies.

El 30 de setembre de 1987, després d’un segle d’existència, el Mental va tancar les seves portes, només quedaria un petit espai per a Centre de dia, i uns pisos protegits per a una quarantena de malalts, supervisats per personal de l’Hospital.

Avui, a allò que queda d’aquell magnífic edifici, somni de Pi i Molist, s’hi troba la seu del districte de Nou Barris.

La part que resta actualment de l'edifici de l'Institut Mental.
(cliqueu per veure-ho més gran)


Vegeu també:
Imatges de l'Institut Mental de la Santa Creu (J. M. Comelles)

El Pavelló de l'Administració

Secció transversal del Pavelló de l'Administració,
plànol original de Lluís Domènech i Montaner.
Lluís Domènech i Montaner va dissenyar el Pavelló de l'Administració per a albergar les dependències administratives de l'hospital-jardí que projectà, com fou l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Va ser el primer pavelló en construir-se, i les obres s'allargaren cinc anys, entre el 1905 i el 1910. Concebut com la porta d'entrada principal al recinte hospitalari, com a tal se'l dotà d'una magnificència que es deixa veure en la seva estructura tant com en la seva profusa decoració.

L'edifici està constituït per un cos central, d'on destaca especialment la torre del rellotge que el corona, flanquejat per dues ales laterals que abracen l'espai d'accés on es situa l'escalinata. Pel que fa a la decoració, cal destacar les escultures d'Eusebi Arnau a les cantonades dels cossos laterals i a l'escut de l'hospital que presideix l'entrada; els relleus de Pau Gargallo als contraforts i als pisos superiors del cos central; i els mosaics d'Història de l'Hospital obra de Francesc Labarta i Mario Maragliano resseguint el pis inferior dels cossos extrems, així com el treball de forja del tancament exterior.

Creu que coronava la garita a la
dreta de l'entrada, dibuix original
de Lluís Domènech i Montaner.
Com la resta de pavellons, al llarg del segle XX ha patit moltes modificacions, començant pels estralls causats durant la Guerra Civil, que va deixar per exemple una de les garites de guàrdia que flanquegen la reixa d'entrada sense la creu de pedra que la coronava. Amb tot, les modificacions més importants foren força posteriors, motivades per un aprofitament de l'espai més funcional. Aquestes actuacions, que buscaven augmentar els espais disponibles, comportaren la obertura de noves finestres, la intercalació de pisos entre els existents, i en general una modificació molt important dels espais interiors, que es deixa veure també a l'exterior.

Des de fa uns anys, s'està treballant en la recuperació de l'aspecte originari dels pavellons de l'Hospital, entre els quals també s'hi compta el de l'Administració. Els fons de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau contenen documentació que resulta indispensable per a fer-se una idea de l'aspecte original del Pavelló. L'Arxiu compta, per exemple, tant amb els plànols del projecte original com amb els plànols d'obra de Domènech i Montaner. Però més enllà d'això, moltes imatges del fons fotogràfic realitzades durant la seva construcció o poc després també són valuoses com a testimoni gràfic.


Aquestes fonts de primeríssima mà ens han permès reconstruir l'aspecte original del Pavelló de l'Administració en el model que us presentem, i que podeu contemplar des de tots els angles clicant la imatge de sobre.


Vegeu també:
La creu de tanca
El rellotge de la torre
La Sala d'Actes
La Biblioteca Mèdica
L'Arxiu i Secretaria

L'edifici monobloc, 1968

Vista de l'edifici monobloc integrat en l'entorn de
l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
A mitjans de la dècada dels 1960, la Molt Il·lustre Administració (MIA) es va veure en la necessitat de pal·liar la manca d'espai de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau projectant un nou edifici als terrenys de l'Hospital. El 1966, el Dr. Carles Soler Durall, llavors el director general, va encarregar un avantprojecte als arquitectes Guillem Giràldez Dàvila, Pere López Íñigo i Xavier Subias Fages. Aquest avantprojecte inicial preveia un gran edifici, o edifici monobloc, que s'emplaçaria al nord dels pavellons modernistes de malalts, entre aquests i l'espai que ocupa actualment el nou Hospital de Sant Pau, i pel qual caldria enderrocar, entre d'altres, el Pavelló Central.

Aquesta avantprojecte acabà cristal·litzant en un edifici la maqueta del qual finalment es presentà a la MIA el 18 d'abril del 1968. Consistia en la seva versió definitiva en un sistema de dos blocs assistencials que s'aixecaven 12 pisos per sobre d'un conjunt d'atris rectangulars de poca alçada encaixats entre ells a diferents nivells adaptant-se a l'orografia del terreny, que presumiblement haurien albergat els serveis de consultes externes. Se li projectà una estructura de formigó armat amb panells ceràmics de trencadís blanc.


L'edifici no va passar del projecte, però fou un dels antecedents més directes del nou Hospital de Sant Pau. Clicant la imatge de sobre podreu explorar el model des de tots els angles, i fer-vos una idea del seu emplaçament i dimensions.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...